Nocturn en mi bemoll major

Un relat de: Jere Soler G

Arriba plorant a l'aeroport i ningú no li pregunta per què; ni el taxista que amablement li obre la porta del Toledo i se sorprèn que no dugui equipatge, ni la noia que li ven el bitllet pel vol que sortirà d'aquí a deu minuts, ni el cambrer que li serveix la til·la, ni el policia que li escruta el rostre fins a fer-la tremolar d'angoixa. Probablement tots aquests personatges no s'han fixat en les seves llàgrimes. Ja li està bé així.
No arriba a acostumar-se a viatjar sense equipatge; no ha tingut ni els trenta minuts que calen per a fer la maleta; ni trenta minuts, ni vint, ni deu. Porta un feix de bitllets de cinc-cents euros amagat dins les calces; no ha comptat quants n'agafava; els suficients per desaparèixer una bona temporada sense deixar senyals. Mira el sostre de la terminal i recorda l'endemà del seu casament: el viatge a Tailàndia, la mà d'en Bernat prement la seva, el gust de gofre a la boca, l'oreig de mar en sortir a la pista i pujar a l'autobús que els duria fins a l'avió, els somnis d'un futur idealitzat que l'enganyava; que l'enganyava com a una ruca, com a una imbècil. Enyora els somnis, ni que fossin falsos; al capdavall eren somnis i feien viure.
Un policia nacional repassa la gent que entra per la porta giratòria. Neguitosa, comença a demanar favors al déu en qui no creu. Ha d'aconseguir marxar; no li importa gaire a on, el cas és marxar tan aviat com li sigui possible. Quan arribi al seu destí, en triarà, si cal, un altre de més llunyà, i després un altre, fins que tingui prou coratge per acabar amb la seva vida i deixar de patir.
S'adona que ha comès l'error de demanar un bitllet pel primer avió que parteixi, tant se val cap a on. Li fa por que aquest detall pugui aixecar sospites. Tal vegada, en aquests moments, la noia de la guixeta ja hagi parlat amb el cap del policia que ara ella es mira amb recança. I potser, d'aquí a uns instants, la detindran sense contemplacions i s'haurà acabat tot. La megafonia li adverteix que si no embarca d'immediat per la porta set, perdrà el vol. Li ha semblat sentir Fuerteventura. És possible? O han dit Punta Cana? Ja ho esbrinarà. Camina veloç fins al detector de metalls. Li aterreix la mirada del guàrdia i l'atenció de la noia que li examina el DNI. No es treu les ulleres de sol; tampoc no li demanen que se les tregui. L'expressió de la supervisora no reflecteix cap mena de sentiment, ni bo ni dolent.
En el fons, sap que tard o d'hora la detindran; però per dolorós que li resulti anar a la presó, és millor que l'agafi primer la policia que no pas els altres. Els altres no porten uniforme i poden ser qualssevol dels que en aquest moment l'envolten. Ara que ja ha passat la barrera policial, i que camina gairebé eufòrica cap a l'avió, tots els rostres poden ser enemics, o no ser-ho, vés a saber.
Un cop a l'avió, va al lavabo i es contempla al mirall. S'arregla el maquillatge, es retoca els llavis, s'estira el vestit, comprova que els diners continuen al seu amagatall. S'han acabat les targes, no pot donar pistes d'on és; i, a més, està segura que té tots els comptes bloquejats. Torna a plorar i es veu obligada a maquillar-se de nou. Es torna a examinar al mirall; s'ha fet gran, ja no és la nena que a tothom semblava impossible que fos casada. Els trenta anys, però, no li han passat factura; podria ben bé fingir que en té vint-i-cinc, però què en trauria? A aquestes alçades l'exercici de lligar, o de seduir, li sembla un passatemps pueril que només es poden permetre els qui tenen l'existència ben agafada entre les dues mans. Es pentina la cabellera; potser sí que se l'hauria de tallar com tantes vegades li ha suggerit en Bernat. A la merda en Bernat. La mare que va parir en Bernat i tota la seva tropa. Torna al seient perquè anuncien que el avió és a punt d'engegar. Es distreu contemplant els ulls il·lusionats dels infants que seuen davant d'ella i que es miren de reüll els seus pares, més espantats que no pas ells. Enyora els fills que no ha tingut i es pregunta si en algun racó de l'univers existeix un món pels éssers que mai no arribaran a ser.
L'avió s'enlaira. Barcelona es va fent petita. La força del seient la projecta vers els núvols. La blavor encesa de la mar li esvaeix el ruc ruc de la panxa. Vola vers el sud i s'adorm amb una dolçor estranya. Somnia en la vida que ja mai no tindrà, en els fills que no li han nascut, en la terra cap on vola sense haver decidit volar-hi.
Es desperta hores més tard amb la veu de l'hostessa informant al passatge que estan sobrevolant l'aeroport de Fuerteventura. Mira per la finestra i veu un paisatge sec i marronós, dessota un cel esbandit, com si l'acabessin de traure de la rentadora. Agafa aire, respira profundament, i pensa que de moment es quedarà aquí. Potser ha aconseguit d'arribar al món dels seus somnis, a la terra dels éssers que mai no han estat. Potser aquí, per alguna mena de miracle de l'existència, no l'arribarà a trobar mai ningú.

*


El fet de no portar equipatge li atorga el privilegi de no haver d'esperar-lo.
Agafa una guagua que la du de "El Matorral" a "Puerto del Rosario". Allà espera de poder-se comprar roba i de trobar alguna pensió per a passar, de moment, una o dues nits. Preferia, no obstant, un poble de l'interior que no pas una localitat turística, i menys encara la capital.
Puerto del Rosario li sembla una ciutat petita, un xic descurada, amb molt de trànsit i poc gust urbanístic. De l'autobús estant, observa els afores: unes quantes naus industrials d'aspecte antiquat, un port de càrregues, blocs de pisos a mig fer, paralitzats segurament per la crisi; tot plegat sota un sol de justícia que a les dotze del migdia, i a ple juliol, fa bullir l'asfalt.
Entra en un parell de botigues de roba, i el que hi veu no li fa el pes. Pregunta per uns grans magatzems. Li assenyalen una avinguda de pisos de tres plantes. No pot evitar d'estudiar la felicitat de les persones: les famílies que riuen; els avis que duen els néts de la mà; els paletes de les obres; les venedores d'una fruiteria, que fan gresca mentre parlen del concert d'en Bisbal, que la setmana passada va cantar a Morro Jable. L'enveja li trepana els ossos. ¿Per què tot li ha anat com li ha anat? ¿En quin moment va començar a equivocar-se? ¿Quan va ser que hauria d'haver deixat en Bernat i no va tenir prou coratge? Torna a plorar; aquesta vegada gairebé gemega. Se sent tan ofuscada que no veu el tot terreny empolsinat de color grana que frena de cop sense poder evitar l'envestida. Rodola per terra a quatre metres de distància del para-xocs. El conductor del vehicle, un home ros d'una quarantena d'anys, surt esverat, proferint malediccions, amb un accent marcadament alemany; s'aboca cap a ella, que jau sobre la calçada, plorant com una magdalena. Un eixam de curiosos s'agombola al voltant de tots dos, i s'organitza un batibull de veus que deslliguen tot un reguitzell d'ordres que van des de no tocar l'atropellada fins a avisar una ambulància, passant per l'absurda idea de fer-li un boca a boca. Ella, més espantada per la possibilitat que s'acosti la policia que no pas pel mal que es pugui haver fet, s'aixeca ranquejant i assegura que ja està bé, que només ha estat un ensurt i que es veu capaç de continuar tranquil·lament el seu passeig. L'alemany, tant sí com no, insisteix a portar-la a un hospital, que aquests cops no són bons i que hi pot haver lesions no distingibles en un primer moment. I ella que no, i que no. I a l'últim, davant la insistència del conductor, i tement que pugui arribar la policia, es veu forçada a acceptar de pujar al vehicle i ser acompanyada a casa, a l'hotel o a on sigui que s'allotgi. Un cop s'han allunyat del punt de l'accident i de la gentada, no pot evitar de perdre els nervis, i fora de si, trenca a plorar i li fa saber a l'alemany que no té on anar, que ja està farta que tot li surti tan malament, i que si per ella fos li demanaria que li lligués una pedra al coll i la llancés al mar; que el dia que tingui prou nassos per a fer-ho s'haurà acabat la seva absurda existència que no du enlloc. L'home, llavors, detura el cotxe vora un passeig marítim a mig construir, i la contempla en silenci al llarg d'uns segons. A l'altra banda dels munts de grava i de les formigoneres, l'oceà guspireja, exhibint els tres colors de les aigües: turquesa, glauc, lapislàtzuli.
-No digui això -li diu amb una veu greu i afectada -. La vida és un viatge. Després d'una jornada negra en ve una altra de lluminosa.
-Jo ja porto massa jornades negres.
Ell torna a callar.
-No és de l'illa, oi? -li demana finalment.
-Se'm deu notar força.
-Una mica. Sàpiga que ha arribat a la terra del vent. El vent no ve d'enlloc, ni va enlloc; però fixi's quin paisatge que dibuixa. Miri... sense compromís... si vol, pot passar uns dies amb mi, a casa meva. I quan vulgui, se'n va. Li sembla bé?
Fa que sí amb el cap, gairebé d'esma. Al capdavall, no té forces per a buscar-se una pensió; i l'alternativa fóra quedar-se llençada en algun banc de la capital, amb risc que algun policia municipal li portés problemes. I a més, en qualsevol hotel, per petit que fos, li demanarien la documentació i l'acabarien trobant. L'alemany, de moment, s'ha convertit en la seva fusta de salvació; ni que sigui només per uns dies, fins que sàpiga què fer; si morir-se, o si fugir cap a un altre cantó.

*


Descobreix que l'alemany viu força lluny de Puerto del Rosario, que les illes poden tenir llargues distàncies, i que les distàncies encara semblen més llargues quan la terra que es travessa esdevé estoposa com el desert dels Monegros. I l'alemany, que es diu Arnulf, li explica que aquesta illa és com una dona virtuosa, que de primeres sembla esquerpa i desagraïda, però que a l'últim regala tendreses difícils de trobar enlloc més. I ella, que no vol dir que es diu Anna i que s'inventa un nom per a estar més tranquil·la, li confessa que ja li agradaria de conservar alguna tendresa per algú, però que la vida
és una merda i que se li ha endut tota la mel. L'Arnulf no li fa cap pregunta, i li aconsella que oblidi tot el que sigui que du a dins; que no li passarà res per fugir de la seva vida durant uns dies. L'Anna li pregunta si viu molt lluny de Puerto del Rosario, i ell, mig somrient, li confessa que viu molt lluny de tot arreu i molt a prop de tot.
De tant en tant, travessen llogarrets turístics, artificiosos, amb un feix de palmeres plantades a consciència, que envolten uns quants hotels de poca alçada. Deixen enrere un zoològic d'aus exòtiques, i tornen a endinsar-se en el desert, limitat a la seva esquerra per l'atlàntic i a la dreta per la silucta d'unes muntanyes bromoses. Una hora més tard, creuen Morro Jable i es desvien per un camí de terra que voreja la costa.
-Ja hem arribat?
-De cap manera -fa, un xic divertit -. Ara comença el camí de debò.
Botant damunt del seient, i fent esforços per a no semblar espantada davant la velocitat embogida del tot terreny, arriba a prendre consciència de fins a quin punt s'està allunyant de tot. Desenes de quilòmetres sense ni un habitatge ni un fil elèctric. Turons erms. Revolts enfonsats a les dunes d'una platja eterna que es transforma en desert i que s'allunya vers les muntanyes fosques; des dels cims de les quals, una cascada de boires blanques descendeix generosa com si d'un riu celestial es tractés.
-Hi ha qui diu que en aquesta illa no hi ha res -fa ell. -. Però li ben asseguro que hi és tot; hi és absolutament tot, encara que s'hagi de saber mirar bé per descobrir-ho. Comprèn?
Respon que sí, intentant d'ocultar la sensació d'absurd que l'emplena. Aquest matí ha travessat corrents el portal de casa seva sense saber en absolut on aniria, amb la por de la mort encastada als talons. Ha buscat un taxi enmig del brogit de la Gran Via; i ara, com si s'hagués mort i hagués anat a raure a una mena de purgatori auster de matisos surrealistes, bota com una boja dins d'un vehicle empolsinat sense saber del tot on va, ni amb qui, ni per quant temps.
A redós del vent, gràcies a la murada d'un turó pelat, i alçada uns trenta metres sobre de la platja, descobreix una mansió de trets colonials i aparença desastrada: dues plantes i la façana decorada amb sanefes de caire clàssic, color groc sorra; una esplanada al davant on deturar dignament el vehicle; i a l'exterior de l'edifici, i davant de la porta principal amb forma d'arc, una taula de pedra envoltada de bancs de fusta fosca. Només baixar del cotxe, sent unes veus infantils que criden papa i que riuen jovials. Contorbada, es topa amb la visió d'una noieta d'uns tretze anys, completament nua, que s'abraça a l'Arnulf; i un nen, que en deu tenir onze o dotze, que va fent saltirons al voltant d'ells, i que tampoc no vesteix ni una peça de roba.
-Que hem arribat a una colònia nudista, potser? -demana ella amb un punt d'ironia.
-De cap manera. -fa l'Arnulf -. mai no he estat, ni penso ser de res que acabi en "ista". Si vol posar-se còmode, a l'entrada de la casa tenim un armari enorme perquè els convidats deixin totes les seves possessions; si és que ho desitgen.
-Oh... No s'amoïni! De seguida que ho consideri oportú, el faré servir.
Passada la tensió inicial, abillada d'una certa ironia suau, l'Arnulf li dóna jovialment la benvinguda a "Cofete" i li presenta els seus fills, l'Eva i l'Èrik; i explica als nens que aquesta senyora necessita quedar-se uns dies a casa. Després, desapareix dins l'habitatge, i torna de seguida completament despullat, provocant de nou l'enrojolament d'ella, que no pot evitar de posar-se a riure i d'endur-se les mans a les galtes. L'Arnulf, per trencar el gel, s'ofereix a ensenyar-li la que serà la seva habitació, i ella fa que sí, recuperant el componiment. Se sent suada i bruta, però abans que no se li acudeixi de demanar a l'Arnulf alguna peça de roba per a canviar-se, ni que sigui masculina, l'alemany ja li està oferint un bikini de color blau marí.
-Era de la meva dona -diu -. Posi-se'l, que se sentirà més fresca.
Tot seguit gira cua i corre cap a la platja, on ja són l'Eva i l'Èrik jugant amb l'escuma.
-Quina hora és? -pensa ella en veu alta, fent el gest inconscient de mirar-se el canell. Però s'ha descuidat el rellotge a Barcelona; i amb tants tràfecs se sent incapaç de pensar quant de temps ha passat des que ha sortit el sol. Tant se val; se sent esgotada. Es treu el vestit i es posa a dormir; necessita descansar.

*


Dorm fins l'endemà i ningú no la desperta. Obre els ulls amb l'alba i de primeres se sent desorientada; no recorda on és i s'espanta. Fa molts anys, de nena, li va passar un cosa semblant: es va adormir a hores intempestives, i en recobrar la consciència, no sabia ni quin dia era ni a quina hora del dia es trobava.
Recupera, a poc a poc, els records i el ruc ruc; i reconeix que el ruc ruc està una mica alleugerit per la llunyania de tot; pel present insòlit que se li ha desempallegat del passat i del futur, si més no de moment.
Es vesteix amb la roba d'ahir, fa massa fresca per posar-se el bikini. Baixa les escales de fusta, que grinyolen rere cada trepitjada, i se sorprèn de veure'ls tots desperts, mirant-la amb curiositat de fit a fit i engegant salutacions efusives. Li pregunten si es troba millor, si el morat de la trompada amb el cotxe ja li ha baixat una mica. Li aconsellen que mengi, perquè ahir no va sopar i no la van voler despertar de tan de gust com dormia.
I ella troba deliciós el pa sense llevat, el formatge de cabra de Tuineje, les "papes" arrugades amb "mojo". I es mira l'Eva que li somriu amb una sinceritat que fa caure d'esquena. S'enfonsa dins dels seus ulls blaus, envoltats d'unes faccions embrunides pel sol, i tal vegada per l'herència d'una mare mulata o negra. Sent l'impuls de preguntar per aquesta mare absent, però ho troba massa violent i es reprimeix.
Passen el matí a la platja. La immensa extensió de la sorra a la marea baixa els permet de caminar un bon tros, cent o dos-cents metres, sortejant basses d'aigua cristal·lina que pampallugueja damunt d'un fons ondulat, salvatgement capriciós. Arriben al trencant i deixen els mocadors bigarrats a la sorra seca. L'Arnulf i els nens no duen res més que els mocadors; ni roba, ni claus, ni diners, ni documents. No pot evitar de sorprendre's davant de tanta vulnerabilitat.
-I si entra algú a la casa?
-Qui vol que hi entri, si aquí no hi ha ningú.
-No ho sé. Algun turista; algun lladre.
-Mai no ens ha passat res.

Quan el sol comença a agafar alçada, se'n tornen a preparar el dinar. L'Anna ajuda l'Arnulf i l'Èrik a pelar patates. Instants després, li arriba el so d'un piano, i no pot evitar d'amarar-se d'una melangia punyent quan distingeix el nocturn en mi bemoll major de Chopin.
-És l'Eva. -fa l'Arnulf. -. Li agrada molt la música.
-Ho fa molt bé. La puc anar a veure?
-És clar! Faltaria més! És a la biblioteca.
Surt de la cuina i puja al primer pis, descalça, sentint-se un xic estranya d'avançar en bikini pels espais majestuosos d'una casa tan senyorial. Arriba a la biblioteca seguint el rastre sonor del piano, cada vegada més intens i més vibrant. Flaira l'olor dels llibres vells i de la fusta noble, i veu els cabells color castany clar de l'Eva, penjant-li tremolosos per l'esquena fins a les natges nues. El cos de la nena s'agita lleument amb el ritme i l'harmonia melangiosa de Chopin, com si tota ella lliurés l'ésser sencer a la tasca de comunicar sentiments, de crear matisos. La melodia emplena la biblioteca, i ella se sent dins la música, com si el nocturn en mi bemoll major fos una màquina del temps que la transportés al paradís de la seva infantesa, quan era tan innocent com l'Eva o com l'Èrik, quan la seva existència estava viva, quan encara tenia somnis.
La peça s'acaba i l'Anna aplaudeix.
-Ho fas molt bé -diu. I se'n torna a la cuina amb el somriure net de la nena gravat a la ment.
A la tarda, després de la migdiada, es vesteixen i agafen el camí de terra, fins a la carretera principal, que va de "La Pared" a "Pájara". Cap a les set, s'aturen en un revolt, a l'alçada de "Morro Colorado" i comencen a caminar per un paisatge lunar.
-Les muntanyes més velles de l'illa -fa l'Arnulf, mentre el vent udola entre els turons, secs com una estora d'espart. Al lluny, la mar, amb bromes blanquinoses. Ben aviat la terra es comença a tenyir de carabassa i el cel s'encén. Ascendeixen al turó de foc, combatent la bufarada. S'asseuen a l'empara d'una penya que els permet de parlar tranquil·lament, amb el rerefons del Zèfir que no minva. I el cel bull, cada vegada més roig, amb filagarses de boira que dibuixen un quadre irrepetible.
-De qui fuig? -li etziba l'alemany, agafant-la desprevinguda.
Ella abaixa la mirada i envermelleix.
-Per què creu que fujo?
-Sempre he estat força intuïtiu.
-Estic passant una mala època; però no s'amoïni que demà, o, a tot estirar, demà passat, marxaré, i els deixaré tranquils.
-No hi ha cap pressa; pot quedar-se tant com vulgui. Això rai.
-I vostè? Com ha vingut a espetegar a aquesta illa? On és la mare dels nens?
Ara és l'Arnulf qui abaixa els ulls, fa silenci uns instants, i acaba explicant-li que la seva dona va morir de part, quan va néixer l'Èrik. Feia quatre anys que vivien junts, i deu que s'havien conegut, un estiu en què ell va venir de Berlín a passar les vacances a l'illa amb els seus pares. L'Arnulf es va enamorar de la Rocío i de Fuerteventura alhora, i va decidir de quedar-se per sempre amb tots dos amors, fins que el fat va decidir endur-se'n un. Ara, a banda de l'illa, té dos amors més: l'Èrik i l'Eva; i són tan intensos que preferiria morir-se que perdre'ls.
L'Anna es contorba, i ha de fer esforços per a no posar-se a plorar. Li agradaria poder ser sincera amb ell i explicar-li que no es diu com li ha dit que es diu i que de debò l'estan perseguint, que la seva vida perilla, si és que se'n pot dir vida, de l'existència que al llarg dels últims anys s'ha vist obligada a suportar. Però no diu res.

Ell li pregunta que a què es dedica; ella li explica que té una empresa de cosmètics; o que, si més no, fins aquests dies la tenia, perquè la crisi ha arribat a la seva empresa com a tot arreu, i en aquests moments pot dir que ja no té res, que s'ha arruïnat en tots els sentits en què un ésser humà es pot arruïnar. La veu li tremola.
-El Sol ja s'enfonsa! -exclama l'Eva, des del darrere, despertant-los de les seves cavil·lacions. Tots quatre es posen dempeus i contemplen les últimes flamarades del sol, roig com una brasa, desapareixent dins la superfície argentada de l'Atlàntic.
De tornada a casa, l'Arnulf es desvia de la carretera i detura el cotxe al començament d'un camí de terra. Baixa la finestra i demana a l'Anna que escolti amb atenció. Enmig de la remor suau de la nit, arriben estridors no gaire llunyans, retrunys secs que reverberen allargant-se al llarg d'uns segons en el temps.
-Militars. -pronúncia, estrafent una ganyota de fàstic. -. Aquesta illa sempre ha estat plena de militars; ni el paradís no és perfecte -afegeix, fent que no amb el cap.

Un cop a Cofete, amunteguen troncs de palmera i encenen una foguera a la platja.
-Fer una foguera és un luxe en aquesta illa. -assevera l'Arnulf.
-Per què ho diu?
-Quants arbres ha vist d'ençà que és aquí?
-Ah! És clar!
-Consideri que estem celebrant la seva arribada.
La fusta de les palmeres, acompanyada de les restes d'alguns mobles vells desballestats que es florien als soterranis del palauet, es converteixen ben aviat en brases roents. L'Èrik i l'Eva van col·locant els peixos que el seu pare va pescant damunt d'una reixa d'acer ennegrit. Un cop la reixa és plena, l'Anna els ajuda a posar-la damunt de les brases. La canya de l'Arnulf es corba de continu, i noves peces es convulsen i saltironen dins d'un cabàs de vímet fins arribar a mans dels nens, que les esventren i les preparen pel foc.
Havent sopat es capbussen dins la negror de les aigües. L'Anna els mira embadalida, profundament sorpresa de descobrir vides tan diferents, existències que mai no hauria dit que algú pogués portar. En unes altres circumstàncies, hauria jutjat d'irresponsable un home de quaranta anys que es banya nu a plena nit amb els seus fills dins d'un oceà esvalotat. Però a voltes li sembla que encara no coneix prou la vida, que fins ara ha restat closa dins d'una bombolla estètica que li ha fet creure que tot era com ella ho veia, que només existia el que tenia a prop, que només era correcte el que era políticament correcte, que només pagava la pena de lluitar per allò que tenia un preu o que prometia un negoci.
-Que no es banya, vostè? -li demana l'Èrik des de la riba. Ella li respon que no, desitjant interiorment de despullar-se com ells, de deslliurar-se de qualsevol prejudici, pudor o convenció. Vol, però no pot. L'oca que s'ha passat una vida sencera lligada a una estaca, i que ha hagut d'estirar el cap i ajupir el coll per absorbir l'aigua d'un plat que li deixaven ben lluny, als límits d'on la cadena que la subjectava la deixava arribar, un cop deslliurada, necessita estirar el coll i ajupir el cap igualment cada vegada que té set, com si encara la lligués la cadena; no ho sap fer d'una altra manera.

*


L'endemà, ben d'hora, s'apropen a la platja de Sotavento. Deixen el cotxe a l'aparcament dels surfistes i comencen a caminar vers el sud, cap a enlloc en concret. La mar reposa gairebé estàtica a uns cent cinquanta metres, inundant basses d'una calidesa dolça, traçant braços de sorra que dibuixen laberints amb la marea. Els nens i l'Arnulf es despullen de seguida i desen la roba dins dels mocadors de colors llampants que es pengen a l'esquena com si fossin farcells.
-Això de despullar-se és com un tic -diu ella, i s'adona que el que ha dit ha sonat una mica esquerp.
-Segons com es miri -respon l'Arnulf -. Per alguns el tic és vestir-se quan no cal.
-No... si jo els respecto. I fins i tot els envejo; ja m'agradaria ser capaç de fer el mateix, però...
-Però què? -li inquireix l'alemany, amb ganes manifestes de polemitzar.
-No ho sé. Les criatures, tan nues... Vol dir que és bo?
-Vostè deu ser d'aquelles que quan veuen algú nu pensen en sexe, oi?
-Suposo que és el que se sol pensar.
-El que se sol pensar? Pensa, tothom, el mateix?
L'Anna fa silenci uns instants i no té temps de respondre; perquè quan es disposa a fer-ho, sent la veu de l'Eva que crida esverada, assenyalant un punt dins de la mar, no gaire apartat de la costa. De fet, no és un punt sinó uns quants; siluetes fosques brandant inertes al compàs de les onades febles del matí. I l'Èrik també crida, i li diu al seu pare que aquesta vegada en són més, com si sàpigues què està passant, com si comprengués una situació que a ella se li escapa. I l'Eva ja ha deixat caure el farcell a la sorra seca i ha sortit disparada mar endins, nedant com un dofí.
-Què està passant? -demana l'Anna, incapaç d'identificar la natura dels embalums que suren.
-Alguna pastera que s'ha enfonsat. -li explica l'Arnulf mentre comença a endinsar-se aigües enllà, darrere la seva filla.
Els nens i el seu pare van arrossegant els cossos cap a la riba. L'Anna es disposa a ajudar-los amb l'angúnia quallada al rostre.
-Aquesta encara respira! -xiscla l'Eva, abraçant-se a una noia jove que subjecta entre les mans un nadó que es convulsa i tremola.
-Hem d'avisar a la Creu Roja! -exclama, nerviós, l'Arnulf.
-Jo ho faré -diu l'Anna; i comença a córrer vers la cabana dels surfistes, alhora que crida i aixeca els braços per atraure la seva atenció, bo i que encara es troba a una bona distància d'ells.

Una hora més tard la platja sembla un hospital de campanya. Quinze morts. Una mare i un nadó salvats a l'últim moment amb símptomes d'hipotèrmia. L'Eva plorant, asseguda a la sorra amb els genolls alçats. L'Èrik, seriós i impassible. L'Arnulf al costat de l'Anna, maleint la societat i explicant-li que el pecat no és al cos nu dels seus fills, sinó a la nuesa vergonyosa dels països d'on fuig aquesta gent.
-Ho entén? La seva empresa de cosmètics. Les putes empreses de petroli, de pantalons o de cafè... Tant se val! En aquesta merda de món només valen els diners i aquell qui pot fer-los créixer. I vostè es preocupa del cul dels meus fills!
Ella no li respon; no té paraules. Abans d'ahir, desitjava la mort, esperava abraçar-la ben aviat, quan les forces li permetessin d'enfrontar-s'hi. Volia assumir la mort voluntàriament abans que qui la persegueix li concedís aquest privilegi per la força i de males maneres; potser dolorosament, tal vegada sense dignitat. Preferia la mort que la vergonya de la presó si qui l'atrapava era la policia. Ara, però, després de veure la mare enfredorida, agafada als braços del seu petit que s'aferrava a la vida com la mar a la terra, sent que detesta la mort i que s'estima aquest anhel de ser, d'existir, que a tots ens domina vulguem o no. Al capdavall, si hem de morir igual, quina pressa hi ha? Per què avançar esdeveniments? Abans de néixer no teníem res, no érem res; quan tornarem a ser "res" què haurem perdut? Descobreix, sobtadament, la vida com una experiència a la qual no pensa renunciar. I si viu trista, viurà trista; però viurà.
S'acosta a l'Eva. Li acaricia la galta. Li diu vinga doneta que has salvat una mare i la seva criatura. Li arrenca un somriure i una mirada lluminosa de mi bemoll major. L'ajuda alçar-se i caminen tots quatre vers el sud; la vida continua. Cinc quilòmetres enllà, s'amaguen dins d'un ròdol de pedra negra, a redós del vent que els percudeix la pell amb ràfegues de sorra. El vent amaina, el sol pica. D'un rampell, l'Anna es despulla completament per primera vegada, i corre fins a l'aigua sentint-se lliure com una criatura. Un estol de peixos, sallant com fletxes, li passen a frec. Torna el vent. Corre fins al ròdol sense acostumar-se encara a la nuesa absoluta. Dinen tots plegats en silenci. S'adormen a l'ombra del refugi de les pedres. Es desperten i parlen de la vida, de com n'és de difícil de tirar endavant per a tants, per a massa gent. El cel torna a enrogir-se com ahir, com cada dia. Despunten els primers estels. Se'n tornen a Cofete. En arribar, l'Eva s'asseu al piano i toca el nocturn en mi bemoll major de Chopin. El vent udola.


*


L'endemà se'n van a Betancuria, a veure l'àvia dels nens. L'Anna, en la seva ingenuïtat, s'imaginava una ciutat més o menys seriosa; si més no, un poble gran; és el mínim que es podia esperar d'una antiga capital de l'illa. La realitat, però, li fa contemplar un feix escadusser de cases, algunes senyorials, amb gust i estil de conquesta, envoltades del silenci de les muntanyes. L'habitatge de la Guadalupe, la mare de la Rocío, és un edifici cúbic de parets blanques i refulgents. La dona, de més de vuitanta anys, els rep amb llàgrimes als ulls i els abraça efusivament.
-Aquesta és la llum de la deessa Terra, la força del foc! -exclama la dona, assenyalant l'Eva -. No hi ha a la terra cap femella més sagrada ni més innocent.
La nena somriu, mig avergonyida.
-La Guadalupe és vident -diu l'Arnulf a l'Anna.
-Vident?
-Sí, té poders; no se'n rigui, que és veritat.
-No... si jo no ric.
L'anciana mira fixament l'Anna i entenebreix la mirada.
-T'estàs obrint com la flor de Jericó -li diu -. No tinguis por d'obrir-te del tot.
-Què vol dir? -li demana encuriosida.
-Obre't del tot, i ni que ell et trobi, no et podrà destruir!
-Què vol dir? Qui és ell? -insisteix nerviosa i impressionada -Què ha vist?
L'Arnulf trenca a riure i li explica a l'Anna que la Guadalupe mai no aclareix les seves profecies, que el misteri forma part de la gràcia de la seva vidència.
Dinen amb l'àvia dels nens, i al captard decideixen de tornar-se'n a Cofete. Abans d'acomiadar-se, la Guadalupe fa un petó a l'Èrik i abraça amb força l'Eva.
-Recorda que la terra és la teva mare -diu a la nena -. Que la teva mare t'abraci quan el drac vulgui fer-te mal.
Arriben a casa a les cinc de la tarda, després d'haver-se
aturat a "La Pared" a prendre un cafè. L'Eva se'n va a tocar el piano. L'Èrik es posa a llegir. L'Anna ajuda l'Arnulf a netejar la cuina i comença a rumiar sense gaire entusiasme quan és que ha de marxar i cap a on. La melodia de l'Eva travessa els murs de l'antic palau de Cofete i ho amara tot de la mateixa pau que bull dins del seu cor: Chopin, Brahms, Schubert, Rimsky-Korsakov. L'Anna estossega suaument, per timidesa, intentant d'atraure l'atenció de l'Arnulf, com fent-li veure que li vol parlar. Després quequeja una mica i acaba confessant-li que no li ha estat sincera del tot, que ha falsejat el seu nom perquè és ben cert que la persegueixen. Li diu que li saben molt de greu les molèsties que els ha ocasionat, que li hauria agradat de trobar-los en unes altres circumstàncies, i que ha arribat l'hora de marxar.
-Tots amaguem coses -li diu l'Arnulf -. Ho fem perquè tenim por. Jo tampoc no li he explicat tot de mi; no s'ha de sentir culpable.
-Què vol dir?
-Podríem dir que he falsejat una mica la realitat. Aquesta casa, sap? Era del meu avi.
-Del seu avi?
-Sí. Els meus pares la van heretar d'una manera no gaire legal. Per això venien tant a Fuerteventura. L'any que vaig conèixer la Rocío, jo era un nen, i no vam venir només a passar-hi les vacances; el meu avi s'estava morint i el meu pare volia que jo el conegués. El vaig tractar només durant un parell de mesos; i creguim que m'avergonyeix reconèixer que de petit l'admirava, perquè era un mal home.
-Bé, vostè no en tenia cap culpa. I al capdavall, fos bo o fos dolent, era el seu avi.
-Té raó. Però de vegades els actes dels nostres ancestres són tan terribles que fins i tot els néts n'hereten les culpes.
-Això no és pas així; els néts no són responsables del que hagin fet els seus avis; ni els fills del que hagin fet els seus pares...
-Tant de bo tingués raó, però...
En aquest moment se sent un esgarip, i el nocturn en mi bemoll major es converteix en silenci. L'Arnulf corre cap a la biblioteca. L'Anna el segueix, i quan hi arriba, descobreix amb horror el seu marit, en Bernat, amb els ulls buits, subjectant amb el braç esquerra el coll de l'Eva, i amb la mà dreta una pistola que apunta la templa de la nena.
-Quina femelleta nua més bonica que m'has preparat, ocellet. -pronúncia amb falsedat mirant la seva dona -. És a tu a qui vull matar i no pas a ella. Ho saps, oi?
L'Anna diu que sí, que ho sap; i cau de genolls suplicant-li que no faci cap mal a la nena, que si és a ella a qui busca, ja l'ha trobada; que deixi l'Eva lliure i se l'endugui a ella. L'Arnulf resta glaçat, tremolant de nervis, maleint en Bernat i alhora pregant-li que no li toqui ni un cabell a la seva filla. En Bernat, sarcàstic, força una rialla i els fa saber que té ganes de desflorar la verge. I afegeix que tal vegada ja hagi estat desflorada pel seu pare, perquè no és gaire normal tenir una femella tan bonica tocant el piano nua com una cuca. L'Arnulf prem les dents, i sembla que d'un moment a l'altre saltarà damunt d'en Bernat. L'Eva, en un moment de descuit, dóna un cop de colze i es posa a córrer. L'Anna es llança damunt del seu marit, plorant desconsoladament, i intenta de prendre-li l'arma; però la pistola es dispara i sent com si li clavessin una llança a la cama; perd els sentits. En Bernat es tomba i dispara també sobre l'Arnulf, que ja s'abalançava sobre d'ell. L'alemany cau a terra, amb la clavícula foradada i un dolor insuportable a l'espatlla. En Bernat els maleeix tots dos i els avisa que no té pressa, que primer anirà a encarregar-se de la femelleta i que després tornarà a rematar-los. Corre escales amunt. L'Eva ja és fora de la casa i es dirigeix veloç cap a la platja. De la riba estant, veu en Bernat que la busca com un boc en zel. La nena mira la sorra i el vent furiós que alça ràfegues implacables. S'ajeu i grata. Es mulla i s'arrebossa. Es colga de sorra. Es fa invisible. En Bernat arriba a la platja i escruta la superfície saura, ondulada pel vent. El Zèfir li castiga els ulls i el deixa momentàniament cec. No té temps de renegar, perquè algú des del darrere l'estaborneix amb la pota d'una cadira desballestada. L'Èrik, amb la fusta a les mans, contempla l'home caient i la figura arrebossada de l'Eva que surt de la mare terra i que li pren la pistola a en Bernat. Després, tots dos corren cap a la casa i truquen a la policia.

*


Resulta que tot era més senzill; que la detenció d'en Bernat pel seu intent d'assassinat i de violació ha destapat una trama que exculpa completament l'Anna del delicte d'evasió de divises en què es veia entrampada, i que per contra, inculpa el seu marit no només d'evasió de capital sinó de tràfic de drogues; a banda dels maltractaments físics i psicològics que la seva dona (ben aviat exdona) està disposada a denunciar. Fins ara no veia com sortir-se'n. En Bernat s'havia construït una coartada perfecte fabricant proves i més proves en contra de la seva dona, nomenant-la titular de tots els comptes que ara estan intervinguts, i del patrimoni obtingut il·legalment a força de negocis bruts i mal blanquejats amb l'aparador d'una empresa de cosmètics que mai no podia haver guanyat tants diners com guanyava si no hi hagués hagut al darrere una font d'aigües ennegrides. Confessar ha estat l'estratègia que el mal parit ha escollit per a suavitzar-se la condemna. Que en Bernat confessi, però, ha permès també a l'Anna alliberar-se dels seus dimonis més immediats, bo i que Fuerteventura, sense saber com, ja l'havia alliberada dels més profunds.
I ella pensa en tot això, en tot el que ha passat, mentre recorda l'última conversa que va mantenir amb l'Arnulf abans que en Bernat aparegués.
-Què va fer el teu avi? -demana l'Anna a l'alemany, que descansa en un balancí de boga a la biblioteca del palau de Cofete, amb el braç enguixat, l'espatlla embenada, i la mirada perduda en la seva filla, que toca nua el piano.
-No coneixes la llegenda?
-Quina llegenda?
-Hi va haver algú que no va morir quan la història diu que va morir.
-Què vols dir?
-Algú que va fer molt de mal. Massa mal.
-Massa mal? Quin mal?
-Algú que potser era el mal.
-No hi ha ningú que sigui el mal; totes les persones tenen una part bona.
-N'estàs segura? -fa ell, retòricament. Després s'aixeca amb dificultats. Ranqueja, i li demana que el segueixi. L'Anna també ranqueja tot i que s'ha recuperat força bé; ja no té la cama enguixada i camina més de pressa que ell. L'Arnulf, mentre la condueix vers les escales que comuniquen amb el soterrani, li explica que la seva filla es diu com l'àvia d'ell. Que fet i fet, la seva àvia era una pobra camperola que no comprenia l'abast de la malignitat del seu marit. Eva és un nom força bonic per una nena, i ni ell ni la seva dona, la Rocío, van considerar que posar-li el nom de l'àvia pogués significar cap mena de perjudici per la humanitat. I afegeix que sent un especial plaer en adonar-se que el seu avi, el mal parit del seu avi, s'hauria mort de ràbia si hagués arribat a saber que ell, el seu nét directe, es casaria amb una "guanche", amb la filla d'una raça que segons el vell era inferior. Quan acaba d'explicar-li tot això, ja han arribat davant la porta de fusta negra d'una capella subterrània que l'Arnulf intenta d'obrir amb dificultats. L'Anna l'ajuda, i aconsegueix de descloure el pany. La porta, en obrir-se, fa un so esgarrifós, com un xerric metàl·lic que trepana les orelles.
-Hem d'encendre les espelmes; aquí no hi ha llum elèctrica; al vell no li fa cap falta.
-Al vell? A quin vell?
-Al vell -respon sec l'Arnulf, i assenyala una llosa a terra, al bell mig de la capella.
-Déu dels cels! El teu avi està enterrat aquí?
-Sí. Aquí mateix.
I l'Anna llegeix dues inicials gravades damunt la làpida de pedra grisa. Una A i una H heràldiques que li glacen la sang i que li fan comprendre l'abast del sofriment de l'Arnulf.
-Aleshores no va morir al... -comença a dir ella.
-Exacte. No va morir al bunker. No es va suïcidar. Era massa covard per a fer-ho.
-Déu meu!
Surten de la capella. L'Anna, tremolant, torna a tancar la porta amb clau. Pugen les escales i arriben al replà de la planta baixa. Tornen a sentir amb nitidesa el piano. La melodia del mi bemoll major de Chopin els allibera d'un passat sepultat sota terra. Pugen a poc a poc fins a la biblioteca. L'Èrik llegeix en una butaca. L'Eva s'aboca a les tecles amb la cabellera brandant-li per l'esquena. Acaba la cançó. Es tomba cap a ells. Somriu.
-Qui es ve a banyar? -demana.
L'Anna s'hi apunta.
Caminen, totes dues, nues fins a la platja. El vent s'atura. El sol pica.



* * *





Comentaris

  • Ostres![Ofensiu]
    Josoc | 20-06-2009 | Valoració: 10

    No havia llegit mai res teu i tampoc havia llegit cap relat tan llarg. És ben bé com una novel·la. I d'intriga que són les que més m'agraden. No acostumo a puntuar, però en aquest cas tinc clar que vull posar-te un deu. Trobo molt modesta la puntuació que t'has atorgat tu mateix. Una altra prova de la teva originalitat. Buscaré més relats teus

  • Autocomentari[Ofensiu]
    Jere Soler G | 26-05-2009 | Valoració: 5

    S'hauria pogut embolicar una mica més l'argument, però això hauria necessitat més temps. El problema és que vas escriure aquest relat en una nit, i no vas deixar-lo reposar. Si l'haguessis deixat reposar uns mesos, hagués passat de ser interessant a molt interessant. Però tenies ganes de presentar-lo a un premi que t'estimes molt, i el termini de presentació s'acabava; és ben lícit.
    La pega d'aquest relat és l'excés de mots; expliques massa cosa, i al lector no li agrada que li expliquin tant les coses; en comptes d'explicar tant hauries d'haver descrit la situació, allò que passa, i deixar que el lector deduís el que tant t'has esforçat a explicar. No és fàcil, ja ho sé; per això cal escriure sense presses, sense terminis. Has comès el mateix error que tant critiques a Paulo Coellho; això et passa, ens passa a tots, quan ens pensem que aquella visió que tenim del relat un cop surt del forn és la definitiva, la més objectiva.
    No obstant això, "jo", no vull ser excessivament dur amb tu. El relat no és dolent, es fa interessant, té un final curiós, que potser no caldria pel desenvolupament de la història, però que tu l'hi has posat com un detall més, potser per a elaborar la idea del fet que dessota les existències més idíl·liques, soterrat ben endins, s'hi amaga un monstre que descansa; i que potser tots portem aquest monstre amagat en algun racó dels records.
    No et pots queixar; el relat ha estat finalista del premi que t'estimes tant; això deu ser perquè ha agradat a algú. Bo i tot, has de recordar, que si haguessis estat més pacient, el relat t'hauria quedat millor.
    Et puntuo potser per primera vegada en aquest web amb una nota justa. Les puntuacions en aquest webs estan molt inflades, i com que tu ets "jo", o "jo" sóc tu, em permeto la llicència de puntuar-te amb la nota que als teus ulls té aquest relat.
    Et criticaran molt per autocomentar-te; diran que és una manera de autopromocionar-te. Et criticaran encara més per autopuntuar-te, per expressar públicament la nota que creus que mereix el teu propi relat. Però al capdavall, què seria la vida sense crítiques, polèmiques, tensions, divertiments... Què seria l'amanida sense vinagre?

  • L'he possat en paper[Ofensiu]
    Fidel Català | 22-05-2009 | Valoració: 10

    i el llegiré.
    Els teus relats són dignes de tenir impressos i rellegir-los de tant en tant.
    El felicito, els tres primers minuts demanen acabar la lectura, ho faré!

    FV

l´Autor

Foto de perfil de Jere Soler G

Jere Soler G

188 Relats

825 Comentaris

261332 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Aquests últims anys m'he allunyat una mica d'aquest web en el qual he passat moments fascinants. Hi vaig arribar al 2005. Potser sigui el moment de tornar-m'hi a acostar, tot i que ara no escric tant, faig més cinema que altra cosa; i estic una mica més diversificat, i una mica espatllat, només una mica.

Tinc un canal de YouTube de cançons:

... CANÇONS

També tinc un blog que està a punt de fer setze anys:

...:-))) : NUESA LITERÀRIA