No t'ho voldria dir...

No t’ho voldria dir, si no fos que t’estimo.

Que visc cada instant com si fos el primer... amb innocència,
i com si fos l'últim... amb maduresa,
visc plenitud amb la teua presència.

Les paraules s’encarnen de tu
a través d'aquesta estima lliurada,
eres la meua llibertat, dolça expressió d’identitat.


Els actes m'arriben amb tu
i amb ells una nova innocència.
L’esperit em somriu,
aquest que relliga
les coses amb tu
i tu amb totes les coses...
Amb la força de L'Amor.

Fa temps ho sé, amb tu,
cant d'existència,
l’harmonia reintegrar-se voldria,
i el temps el seu ritme reprendre,
ritme de l’Ésser... Si, som temps.

Fa temps ho sé, amb tu,
l'humà despertar voldria
si cants com aquest hi hagués cada dia, per fer-los eterns, però...

No t’ho voldria dir, estimada, si no fos que t’estimo.

Els cors són pedres!
Els esperits carcasses!
La virtut diner!
La dignitat negoci!
L'honestedat disfressa!
La integritat embriagada!
Humanitat perduda!

Els principis cauen... cauen desintegrats.

No t’ho voldria dir, si no fos que t’estimo...

Anem, estimada, anem cap a casa,
on el temps som nosaltres i nostre univers.

Aquesta nit, a l'albir d'estrelles,
participarem d'aquesta universal consciència i parlarem en silenci, contemplant... Demanarem perdó i plorarem, si cal, per tot.

Som dèbils, pobres mortals,
al fi i a la cap...

Som d’aquest món, però, te n’adones?
No estem amb ell!

Sí, he d’evadir-me per ser feliç...

No t’ho volia dir, estimada, si no fos que t’estimo.