No sóc una boja

Un matí, al despertar, vaig veré que els meus peixets de colors de l'habitació estaven morts. Em vaig quedar mirant fíxament la peixera, contemplant mig lela aquells cossos flotants sense vida, quan vaig recordar que duia dues setmanes sense donar'ls-hi de menjar, ja que estava pendent d'altres assumptes: Últimament a l'institut passaven coses extranyes.
Tot va començar la primera setmana de curs, a la que tot el món es comportava de forma agresiva, buscaven qualsevol ‘excusa' per emputjar-se, pegar-se, donar cops, etc.
Al principi, ho veia normal, però a mida que el curs avançava, les baralles eren més violentes i contínues.
Vaig parlar amb el meu millor amic Jose, sobre el que succeïa; em va dir que corrien rumors que quelcom o algú provocava aquelles horribles y contínues baralles. ¡quelcom fora del normal!
Em va dur a casa seva, on em va ensenyar un polsegós llibre marró fosc que va treure de sota el llit.
-Això no ho comentis -em va dir arrugant el front -.
No sé per què, perè tot i que no vaig pensar que parlés seriament, vaig decidir seguir-li la corrent, però no vaig tardar en descubrir que aquell llibre tenia quelcom especial, quelcom que va atraure la meva atenció; ocultava algun secret inconfessable. Va obrir la tapa i vam contraure la respiració durant uns instants. En Jose va llegir una de las poques frases que hi havia a la pàgina principal: - Embruix per a retenir l'agresivitat.
I aquest es va tancar com per art de màgia, deixant sortir així, un munt de pols de les seves groguenques pàginas.
Mai per mai havia vist quelcom així i, en aquell mateix instant, vaig comprendre que no era cap broma del meu amic Jose, que era veritat; quelcom seriós passava.
Reconec que em vaig espantar; i una gota de suor freda va relliscar per la meva front. No vaig voler tenir res a veure amb el que fós que succeïs, així que vaig agafar les meves coses i, corrents, vaig fugir d'aquella casa.
Vaig estar esquivant en Jose durant uns dies, fins que les coses van semblar calmar-se, però solsament ho van semblar. El dimarts de la setmana vinent va aparìxer un noi nou a l'institut força raret que deia dir-se Miguel. No semblava mala gent, tot i que jo, desde un principi, veia alguna cosa rara en ell que, segons semblava, els demés no aconseguien veure. Vaig intentar avisar a en Jose de la meva corada, tot i que només fós per a parlar amb algú del assumpte, però em va dir que si no l'hagués estat evitant, haguéssim pogut parlar de moltes coses, entre elles, aquest tema de'n Miguel, però que era massa tard.
Ara ho sé; tenia raó, va passar quelcom irremeiable aquella setmana, així que vaig fer un desesperat intent per a parlar amb la gent afectada del assumpte, però… al·lumillor perquè tan sols jo vaig veure el que va succeïr…
Per molt que ho he intentat, mai ningú ha volgut creure'm, així que, com estic ballant sobre la línia d'acceptar la meva bojeria o seguir lluitant a la meva defença, i no vull que em prengueu per una boja vosaltres també, crec que quan aconsegueixi situar-me… només quan ho aconsegueixi… us ho explicaré.