Ella i la Calma

Ella s'enamora de la calma del mar.
Tímidament es deixa acariciar per la seva bellesa. Primer hi enfonsa un peu i, amb el temps, va deixant-se dur fins acabar xopa fins pel seu últim cabell, i impregnada per aquella bellesa tan màgica, deixà tot el que havia sigut fins llavors la seva vida; enrere.
La calma de la marea l'amanyagava a les seves inmenses aigües, donant-li simplement tot amb el que Ella es conformava. Creia que com l'amor l'alimentava, cap menja del món ho faria.
Mai van comunicar-se tal cosa, doncs Ella no podia imaginar-se que aquella calma a la que amava i havia regalat tant així no ho pogués sentir.
Aleshores arribà un instant en el qual a Ella el cos se li tambalejà. Brusc, molt brusc, i al fixar-se, pel seu costat va veure passar les ones, inmenses onades de la mar.
Desesperada, començà a buscar al seu amor, cridava Calma, i el tràfeg i desconcertesa que li cau-sava no la deixava decidir ni la seva pròpia direcció.
De cop, passà tot. La calma tornà a reinar, però Ella havia desaparescut ja del seu habitual lloc. Ja no es trobava aprop de la riba, les onades l'havien arrancat uns metres.
La Calma, quan la trobà, va embolcallar-la de nou a les seves templades aigües, intentant amancir el seu dolor, excusante-se de la seva traïció, i Ella li somrigué i convertí el seu dolor, aquesta vegada, per amor.
Tot i que ja mai per mai podria estar tan aprop com va estar-ho de la ribeta del mar, ja no pensava en aquells temps, sinó que es convencia que a Ella també li podria haver passat, i una història d'amor tan bella, no es podia, impensable, desperdiciar.
La Calma cada cop fou més pura, més absoluta, fins que Ella es deixà confiar. Un error enorme per part seva, ja que aquesta, de nou, li tornà a fallar.
Aquest cop, enmig de les onades, sapigué actuar de millor manera, i lluità per a la ribeta poder arribar. Les bofetades d'aigua eren massa impactants como per a fer-ho sense dificultat, però Ella no es rendia, doncs el seu amor era tan gran i pur que, creia, disposava de forces fins al final.
Passaren els temps i mai res tornà a ésser el que en un principi va ser. I tot i la pena que això causava a ambdós, no volgueren donar-li punt i final a aquella història tan bella.
Cada cop es produïen més onades, Ella s'allunava més de la puresa de la costa i, de vegades, inclús li venia de gust trontollar-se també per si sola, i no soportava tan sols que la Calma durés.
Arribà un moment al que es plantejà fer un esforç tots dos per que Ella pugués retornar, posar de nou els seus peus an la sorra i deixar de flotar. Fou un moment molt trist, no podien deixar de plorar, i tot i que s'havia causat molt desgastament i dolor, l'un de l'altre no es pugueren deixar.
Ja res era igual, i ambdós sentiren que necessitaven alguna cosa més que tenir-se l'un a l'altre, per molta calma que compartíssin. Així que començaren a distanciar-se, Calma la privava a vegades de la seva protecció, abandonant-la sola tan lluny de la riba, sola enmig del desconcertant mar.
Amb el temps Ella pensà que no podia quedar sempre sola esperant-lo, i, sota el seu mateix esbalaïment, comprengué que hauria de recuperar una mica del que anteriorment aconseguia omplir-la també.
I així va ser. Ara ja no eren l'un per a l'altre, sinó que es compaginaven amb més, i la força de la que Ella abans disposava, quasi esgotada es trobava ja.
Van ser capaços d'acostumar-se a tal distinta situació, i el seu amor de nou va fluir. Ella tornà a confiar-li el seu cicatritzat cor, al que tan sols li quedava un suspir d'intenció.
No cal explicar què fou exactament el que va succeir, només dir que Ella desaparegué. Aquesta vegada no lluità amb les ones per a no perdre's entre aquelles desconegudes aigües, ni per a poder guiar-se per la seva amada ribeta, la que sempre estigué disposada a deixar-li posar els peus al terre.
Simplement s'estirà a la inmensa manta d'aigua en calma que posteriorment reaparegué, sense deixar que l'embauqués. Demostrà que realment no disposava de forces, que ja poc o res li importava, que era tal el desengany i la decepció, que no va voler lluitar, que si la Calma se la volia endur, ella actuaria d'igual forma que si aquesta la decidís abandonar.

Eva Ibáñez,
20-09-2008
… de tu …