Extranya energia

Miro per la finestra i penso amb la bella puresa de la vida i les sorpreses que aquesta et té preparades.
Para el tren i entra molta gent, com sempre a les parades de Barcelona, però, en especial, m'hi fixo en la presència d'un noi, el qual em desprèn una energia que mai abans havia sentit. Es nota que ell també ho perceb i no deixa de mirar-me, suposo, intrigat.
De cop i, casualment, queda lliure un únic seient a tan sols un parell de metres d'on jo em trobo. Ell ho aprofita i s'hi asseu. No para de mirar-me.
Jo sento el mateix, però sóc massa discreta com per a demostrar-ho.
El tren fa la següent parada, i tan sols queda lliure un seient; de nou i amb les casualitats de la vida que és el que queda just al meu costat. Ell, de nou, torna a no deixar escapar l'oportunitat.
Continua mirant-me. No és pas una mirada d'atracció física, ni d'ullets, és una mirada d'intriga a un altre nivell. No ens coneixem, no ens hem vist mai, però es respira entre nosaltres una extranya confiança.
Jo sé que li he de parlar, dir-li qualsevol cosa, però sóc massa vergonyosa en aquest tipus d'aspectes i continuo rumiant-me la manera d'establir conversa.
Ell desprèn gran bafarades de marihuana i veig per aquí una via per a la que poder començar. "Però millor quan baixi del tren". Confio cegament que baixarà a la meva parada, no ho dubto pas, però, de cop, s'aixeca. Es recull la motxilla a l'esquena i em mira com per a despedir-se. Ho sé. El miro jo també però m'és impossible aguantar-li. Així que l'aparto.
Sé que no pot marxar sense que ens haguem despedit, així que dirigeixo la mirada cap a ell i li dedico un somriure. Em fa cara de còmplice i me'l torna. Després desapareix.