Ella

Ella camina sense por, ella no sap què ha de fer, ni per on tirar, ni tan sols sap si actualment està avançant; però és forta, simplement té clar que tard o d'hora arribarà.
Ell no l'acompanya, ell ni tan sols l'escolta, ell sap què fer i el camí que ha triat; no la necessita, simplement, per tot, l'estima.

Quan es mira al mirall no s'hi troba, tan sols veu un reflex estúpid, una rèplica buida i mancada de màgia als ulls, aquells incapaços ja de penetrar enlloc, com feien abans.
Però ella somriu; mirant-se fixament a si mateixa es dedica un dolç somriure que la fa agafar forces. Sap que si no es recolza a ella mateixa no ho farà ningú, així que continua allà, dempeus davant el mirall, les mans recolzades sobre la paret a banda i banda del marc que el contorneja, continua mirant-se fixament, estimant-se, valorant-se, fins que el seu somriure forçat es va convertint en un de debò, en un trist somriure d'agraïment, per tenir-se a sí mateixa, per saber que només amb ella, ja res no podria derrotar-la mai.