" No sierra puerta…"

Tornava jo de passejar la Kira, la meva gosseta, i quan anava a tancar la porta d'entrada al bloc vaig sentir una veu: " No sierra puerta pofavor…". En girar el cap vaig veure un home negre amb una motxilla esparracada a l'esquena i un feix de papers a la mà, propaganda d'una pizzeria.
- Grasias amigo- va dir l'home. Tenia la mirada cansada i alhora plena de bondat. Ja sabeu que els ulls tot ho diuen, només cal mirar-los fixament, amb valentia, amb respecte i amb humilitat.
Mentre aquell bon home, que arrossegava el seu cos, ficava amb gran habilitat cada plec al forat de les bústies amb les dues mans alhora, jo li vaig donar una mica de conversa:
- Mucho calor hoy, verdá?
*Sí, yo calor y trabajar dies horas todos días!
- Bueno, por lo menos tienes trabajo, que tal como están hoy las cosas con la crisis…
* Sí, mi mujer aquí no tener trabajo, hijo mio pequeño en África- Ho deia ressignat.

Em van venir ganes de donar-li una abraçada, en silenci, per mostrar-li el meu suport i acollida, però només em va sortir de la boca un reprimit: " Adéu, que vaya bien…" . Ell em mirà i somrigué mentre marxava, segurament per sempre, com ens passa amb tantes persones amb les quals durant la nostra existència només ens creuem una vegada en els nostres camins… Tan mateix em va deixar un regal, sense adonar-se, em va fer obrir una mica més els ulls i valorar la sort que tinc d'haver nascut aquí, i tenir tot el que tinc, que és molt, segurament molt més del que en realitat necessito… També em vaig quedar una mica compungit pensant què injusta fem la vida els propis humans…