No sé si és amor

Anem a perdre el temps. Aquí, en un racó de món, deixa que el temps ens torni la vida. Besem, deixem sentir que ets meu, que avui els teus braços són la meva llar. Diguem que m’estimes, que sóc la noia més bonica que has vist mai. Parlem, de tu, de qualsevol bajanada. No miris el rellotge, cada segon ens mata. Però aquí, al teu costat, sento que sóc immortal. Perquè cada cop que torno a casa, i no et trobo, ja esper impacient tornar-te a veure. On sigui, a l’ombra d’un arbre, asseguts vora un llac, tirats sobre el llit, tu sobre mi. I és que el món es veu amb una altra perspectiva quan la teva mà s’enllaça amb la meva. Amor? No sé si és amor. Mai he sabut si es sent amor per qui fa córrer els moments tan ràpid que quan se’n va, sembla que tot es congela. No sé si és amor el que he sentit avui, amb llàgrimes als ulls, quan has marxat amb aquell avió. No sé si és amor el que he sentit aquests dies que han semblat segons. El vent se’n du la pols, les miques dels cors esqueixats, il•lusions que es perdran en l’aire.