No sé quan va ser que vas marxar

No sabria dir quan et vaig perdre, o quan em vas deixar. Ni tan sols recordo si ens vam acomiadar o si vas desaparèixer per art de màgia, sense avís previ. Potser va ser durant una nit freda de principis de gener quan agafava amb devoció un fanalet encès,i tenia uns ulls oberts com llunes plenes. Al xutar una pilota que va trencar el vidre de la botiga de llaminadures . De ben segur, va ser aquell dia que les ràpides rodes d’un cotxe blau van trepitjar la lenta closca marró de la meva mascota. Assegut al sofà mentre veia la televisada i trista cerca del Marco i el seu inseparable mico. Amb una estirada d’orelles. O un matí al descobrir al mirall els primers signes d’acne juvenil, dos dies després d’aquell altre matí també del mes de maig, que obligat, vaig resar a una Maria que no coneixia. O el dia que el meu millor amic no em va canviar el cromo repetit amb el qual hauria acabat l’àlbum. Ja ho sé, vas esfumar-te com ho va fer el fum d’aquella primera cigarreta compartida al pati de l’escola. Qui sap si va ser durant aquell primer petó amb regust de caramel encara a la boca. Amb la bufera que va apagar les espelmes del pastís del meu setè aniversari. O aquella tarda, que jugant a casa d’una companya de classe els que no teníem cognoms catalans ens vam haver d’amagar dins d’un armari. O la nit que vaig saber que ,de més gran, en sortiria. Ja ho tinc clar!, em vas abandonar al mateix temps que jo em quedava sense ídol d’adolescència quan vaig veure i sentir que el meu cantant preferit no era ell qui cantava. També va poder ser mentre llegia el zoo d’en Pitus. O quan vaig començar a entendre que gairebé totes les coses que m’agradaven eren dolentes, pecaminoses o motiu de càstig. També vas poder anar-te’n el capvespre que vaig enxampar el meu tiet i la meva amiga magrejant-se als seients de darrera del Seat Panda. O tres hores més tard quan pensant en l’escena que havia vist se’m despertava el sexe. És clar que, una bona ocasió perquè toquessis els dos, va ser aquella vegada que el professor de socials va fer sonar el segell que duia al seu dit índex sobre el meu cap perquè no vaig recordar la capital d’Angola. Amb aquella febrada amb la que em vaig reencarnar per uns minuts amb en Mazinger Z. En canvi, segur que no va ser quan la "profe" de mates ens va demostrar que dos més dos no sempre fan quatre. Podria haver sigut el dia que un amic se’n va anar de vacances al cel. O al desembolicar un regal i decebre’m al veure que no em regalaven el que volia. I si et vas desempallegar de mi aquella tarda primaveral que em vaig saltar amb la bici un semàfor vermell i el meu veí va xocar amb un arbre per no atropellar-me? O amb la primera càries .Potser durant aquella setmana que la nevada ens va deixar incomunicats sense llum i gairebé sense aigua .No, segur que va ser el primer cop que vaig mentir als pares. O mentre em barallava per enèsima vegada amb el meu bessó. Va poder succeir al saber que en Satanàs no només té poder en les calderes d’en Pere Botero. Crec que va ser quan vaig decidir que ja em podia pentinar sol. Segurament amb aquelles mirades mútues a les dutxes del club tennis. O arran d’un clatellot. Al marxar de casa amb roba del pare a la motxilla per posar-me-la a la cantonada. No hi ha dubte...amb el primer suspens. Quan vaig deixar de portar pantalons curts i els genolls pelats. La meva germana gran diria que la teva fugida la va provocar la traumàtica frase” Chanquete ha muerto”. Crec que és més probable que fos quan vaig veure com el professor de gimnàstica s’enfadava, perquè un marrec com jo era més ràpid que ell corrent. O durant les terceres colònies. Possiblement amb la dolorosa mort de l’estimada àvia. Potser va ser mentre escrivia per primer cop“ no parlaré a classe”, mil vegades. O el vespre que la mare hàmster es va sopar al seu fill. De totes maneres, podria molt ben ser que m’abandonessis de la mateixa manera que vaig aprendre les taules de multiplicar, lentament. O mentre berenava pa amb xocolata i em va caure la setena dent de llet.
No sé quan va ser que vas marxar. Si sé que aquests dies m’agradaria portar-te amb mi, penjada a l’esquena, enrotllada a la bufanda, gronxant-te a l’argolla que em penja de l’orella, o dins la butxaca de l’abric, ben calentona.