NO-RES

En Q va fregar-se amb el musell la pota davantera mentre no parava de rosegar, més nerviós del que era normal. Finalment va gosar treure el cap pel forat. Davant seu, el saure que l'havia empaitat fins al cau, i que tot just decidia abandonar la cacera, va girarse, fitant-lo, i el seu gruny va gelar-li la sang fins al moll de l'os. Amb el cor bategant-li ferotgement encara, tornà al fons acollidor i segur de la lloriguera, al costat dels seus fills. Quan el sostre va ensorrar-se damunt d'ells, només hi restà el silenci del tremolor evanescent.

En Q estava tancat i lligat al fons de la cova. No tenia escapatòria. Havien estat capturats per aquells estranys homínids de qui tant havia sentit parlar als adults però que ell no havia vist mai. Sabia, però, quin únic destí podia esperar-ne. Els crits del seu company sacrificat no li van deixar cap mena d’última esperança. Potser demà, potser un altre dia, se l'acabarien menjant a ell també. Una esgarrifança de terror el feu cridar desconsoladament i en va.

En Q va ser dels darrers a pujar a la nau. El planeta on havia nascut la seva espècie estava condemnat. Ells mateixos n’havien estat els causants. Ara en cercarien un altre on poder començar de nou. En Q encara confiava en la seva raça i la immensa capacitat d'aprendre dels seus errors. Tothom li reconeixia que era molt intel·ligent però també alhora, potser, una mica il·lús. Ell, en el fons, n'estava segur del tot, almenys de la segona afirmació. Tot així s'aferrava a aquesta esperança vana.

En Q no ocupava ni espai ni temps. En el no-res abans de la creació no es podia parlar d'existència. No tenia sentit. Tanmateix, en la mateixa no-existència hi havia, latent, la seva llavor de futur: la seva essència. El no-res acabaria essent. I seria un univers, amb uns mons, amb unes vides i, entre elles, el no-res esdevindria en Q. Això últim, en Q. no ho sabia. No podia saber-ho perquè la mateixa idea de “poder” i de “saber” no existien llavors. Ni ell tampoc. Tanmateix, en Q potser seria el que hauria de ser, un cop el temps es creés. I això passaria quan hagués de passar, simplement i potser, perquè havia de ser així i per res més que per això, sense motiu ni causa última. En Q no sabria mai quina finalitat tindrien les seves successives vides incardinades en la matèria. Ni ell ni els altres éssers encara per crear. Segurament no en tindrien cap. Segurament només el retorn a un no-res que, de cop i volta, va decidir simplement esdevenir i ser.

En Q s'anava estirant. Lateralment va fer sorgir un pseudòpode per encerclar aquell deliciós bacteri. Necessitava engreixar-se. No sabia per què però havia de fer-ho: créixer per poder dividir-se i conformar, així, dos éssers diferents però idèntics. La seva vida breu era veloç com un llampec. Els seus depredadors també ho eren. Ràpids, fugaços i sense sentit.