No puc

No puc. Mai he pogut. T'estimo com el primer dia. Intento envenar-me els ulls i em dic a mi mateixa mentides com que ja no t'estimo, que no et necessito... Però la realitat és molt diferent a tot el que intento pensar i sentir.
Ara que t'he dit que ja no t'estimava, realment sento que sense tu no sóc res, que necessito la teva calor i la teva pell per poder somriure de veritat.
Somric, però se que el meu cor plora per dins, que la meva ànima se sent sola i trista, i que les lletres i paraules que escric no tenen cap sentit, cap valor.
No puc soportar imaginar que algú t'acaricia, no puc soportar que tinguis a algú especial, i que jo et sigui indiferent, quan dubto que ningú t'estimarà com jo, ningú donarà per tu el que jo he donat i podria donar...
No entenc la situació. Vaig pensar que havia sortit del túnel fosc i que podia tocar el cel. Però ara me n'adono que el cel ets tu, i que només tu aconsegueixis que el toqui amb les dues mans.
És insuportable...