No oblido

A tres quarts com sempre
avui també aquell noi
ha travessat en bicicleta
el parc de davant de casa;
però no duia aquella samarreta
blanca i blava, ni els texans.
Sí que duia la bossa vermella.
(Duia pantalons curts
i una camisa fineta).

Quan he obert la persiana
he pogut veure un jardí
darrera d'aquella tanca,
com sempre hi ha estat.
Però alguna cosa hi manca
o potser hi és de més;
però ja no hi ha les branques
orgulloses, solitàries,
marrons, fresques i altes.
(Ara són plenes de verd,
i gemmes caramel·litzades).

Quan he tancat el llum,
la foscor no m'ha envaït;
No s'ha omplert tot de fum
ni les ombres s'han fet llargues.
No m'he perdut els ulls
quan els buscava al mirall.
Res se'n ha anat prou lluny
per fer veure que no ho veia.
res era prou difós o cru.
(La claror primaveral
declarava el mes de juny)

Però jo encara tinc fred!
No vull l'estiu, sinó l'hivern!
No vull l'estiu, sinó el verd!
L'immaduresa! El bes!
Què he fet? Que he fet!
Potser he fet res mal fet?
No diré res! No faré res!
Callaré per sempre més!
Oblidaré qui sóc i qui ets!

Però com vols que oblidi
que em vas dir que m'estimaves?