Cercador
NO M'ESTIMIS TANT
Un relat de: Montse GallésQuan ens la va presentar semblava bona noia, però jo ja ho veia a venir, perquè ella té unes altres costums. “Quina pressa teniu per anar a viure junts?” li deia jo, i ell s’entossudia “Mama, que ja tinc quasi el quaranta” Doncs se’n va anar, de pressa, de pressa, i per més que jo li insistia que agafessin un piset ben a prop, precisament, a la nostra escala mateix en llogaven un, doncs no, ells van voler marxar ben lluny, a l’altra punta, catorze parades d’autobús enllà per ser més exactes. Tot un sacrifici per a mi, que hi havia d’anar cada dia. A les vuit del matí ja era a casa seva, perquè aquella noieta no sabia fer res i jo procurava ensenyar-li; al final, ja els hi planxava jo les camises pobre fill, però no volien pas que em quedes, no. “Ves-te’n mama, ves-te’n que hem d’anar a treballar” El més pràctic hagués estat que em donessin la clau, però no hi havia manera. Jo patia, i si no mengen bé, i si el nen no menja prou. A la tarda hi tornava a anar portant el peixet preferit del nen o un dels meus guisats “Ja ens arreglem mama, no cal que vinguis” em deien, i el meu marit em renyava “No siguis pesada dona” Però jo no els podia pas deixar, i menys ara, amb el recent nascut, no es pot deixar tota sola a una mare primerenca. Jo m’hagués instal.lat allà per ajudar-los, però no van voler de cap manera “No cal, no cal” Pensava que no em volien molestar. Doncs ahir al vespre hi vaig tornar a anar; venja trucar i trucar i no m’obria ningú. Tenien llum a la finestra del menjador i em vaig témer el pitjor. El gas. El gas els ha ofegat; i ja me’ls veia a tots estesos a terra ben morts. Em va agafar un atac de nervis, vaig trucar al mossos plorant i... la que es va embolicar. Es véu que no pensaven obrir-me. Però a veure, tu que haguessis fet?
Comentaris
-
La meva mare[Ofensiu]Pep maquina | 17-11-2015
Mare no em donis les gràcies per vindra a veure't, soc jo que et tinc de donar les gràcies per no haber-me manat mai res i demanat tan poc.
-
Quin patir![Ofensiu]David Gómez Simó | 17-04-2014
Ja ho diuen que les joves son unes desagraïdes. Amb tot el que s'ha arribat a preocupar la mare d'aquest xicot! I això que només ha trucat als mossos! També podria trucar a l'ambulància, que la crec molt capaç!
Un dels relats més divertits dels que he llegit fins ara. -
Lliureu-nos, senyor,[Ofensiu]E. VILADOMS | 10-04-2014
d' aquestes sogres que no accepten que els nens se'ls fan grans i no les necessiten més.
Una caricatura d'una situació que podria ser real. -
Ai, aquestes mares...[Ofensiu]Joan Gausachs i Marí | 07-04-2014
Ai, aquestes mares protectores!
M’ha agradat força. Amb poques paraules, això jo ho tenen els microrelats, ens has plantejat una situació casolana i quotidiana. Costa, costa deixar els fills fer la seva vida...
—Joan—
l´Autor
11 Relats
22 Comentaris
8347 Lectures
Valoració de l'autor: 9.80