COM DE FAMÍLIA

Barcelona, 20 d’Abril de 2010

Estimae Amparito,
Esper que quan rebis eixa carta estiguis recuperà de la teua operació. Jo no tinc cap pedre a la vesícula, però aquesta casa, cada dia que passa, se me pareix més a una pedre a la sabate. Quan vivia la senyora Amèlia (que al cel sia) era una altra cosa i, fins i tot, quan ens varem quedar sols lo seu germà petit i jo, se respirava una tranquil.litat que ara mateix, fa molt de temps que no tenim. I és que xiqueta, quan la nena se va separar, va tornar a casa amb les bessones i lo Pipo, i aquí començàre tot l’enrenou. Les nenes són unes adolescents de catorze anyets, molt maquetes, i tan paregudes, que a vegaes me costa distingir qui és la Dàlia i qui la Dunia, però són un desastre i unes desordenaes, que me tenen tot lo dia boja d’aquí pa allà. Lo pitjor és la seua rebel.lia i com me contesten a vegaes, que si la senyora Amèlia aixeques lo cap... La seua mare me diu que no faci cas, que a aquesta edat, tenen totes les hormones esvalotaes, però xiqueta, jo no entenc la manera que tenen ara d’educar, perquè antes també teníem hormones, però no s’esvalotaven tant. Lo Pipo és el peixet de coloríns de la Dunia, tan esmirriat i tan solitari, que me fa molta peneta, cada dia penso que m’el trobaré mort a la peixera, i quan li canvio l’aigua, sempre tinc por que se m’escoli per lo forat de la pica. Per a colmo dels colmos, lo seu pare, que ara viu a Mèxic, i no sap com fer-les contentes, les va regalar un lagarto d’eixos, que me pareix que en diuen iguanes, i ja veus a la Vicenta tot lo dia darrera lo bitxo, perquè, qui te penses que lo cuida?, doncs una servidora. I mareta meua, mira que n’és de lleig i antipàtic. Lo bitxo es diu Guadalupe, i a les primeries me feia una por de mil dimonis, però ara m’hories de vore com l’empaito i com l’agafo per lo coll sense cap mirament. Perquè, un altre cosa que me treu de polleguera, és que les nenes contínuament lo deixen que campi al seu aire amunt i avall de lo pis, i me dóna cada absurd... que tentae he estat d’obrir la porta de l’escale a vore si desapareix d’una vegae. I no vegis com menja, té unes tragaeres molt selectives, i tinc una llista de los aliments que ha de menjar, trossejaets ben petitets, que no saps la feinae que me dóna. Després se queixen que sempre estic remugant, però xiqueta, és que una, ja fa tan de temps que serveix a la casa, i me tenen tanta confiança, que encara que me diguen que sóc com de família, ja n’estan abusant un xic massa.
La nena no para mai per la casa, (jo continuo dient-li nena, a pesar que ja es granaeta), però se comporta com si fos talment una xica. És com si de sobte, l’obriren la gàbia a l’ocell, i éste hagués volat esperitat. “Només es viu una vegae Vicenta”, me diu, i fa unes coses molt estranyes. Quan va complir los quaranta, ho celebràre tirant-se en paracaigües. Diu que li varen regalar uns amics. Mareta meua, dic jo que aquestos més aviat seran uns enèmics. I ara li ha donat per ballar tot lo dia lo ball del ventre, disfressae amb un parrac ple de monedetes. No ho entenc Amparito, si estaven tan enamorats i feien tan bona parelle. Encara recordo lo dia del seu casament, quan sortía de casa tan guapa de lo braç del seu pare.
Lo senyoret Albert sí que és un senyor. Ara ja no viatja tan com abans, però és el que me dóna menos faena. No sé perquè no s’ha casat mai, amb lo bon partit i lo maco que era. És clar que ell sempre ha viscut dins lo seu món, entre los pinzells i la música operística. Les seues pintures diuen que estan molt ben valoraes, i se passa tot lo dia tancat a l‘estudi pintant, mentre va escoltant l’Alfredo Kraus. Quan vaig entrar a la casa, jo n’estava secretament enamorae. Jo també era joveneta i una bona mossa, però no podia picar tan alt. I ja veus, jo tampoc m’he casat.
Des que lo sogre de la nena se quedare viudo, no lo saquém del damunt. Ell diu que ve a vore les seves nétes, però la majorie de vegaes ni tan sols hi són. Es passa les hores jugant a los escacs amb lo senyoret, que d’això en sap un rato, i gairebé sempre s’ho manega per quedar-se a dinar o a sopar. Me diu que l’arròs amb verduretes que faig i les meves llenties, estan per a xopar-se los dits, i no para de tirar-me floretes i de dir-me lo mucho que valgo. Fins i tot un dia me besàre la galta. A vegaes me fa pensar si me tira los trastos.
El que temo Amparito és que faré quan se m’acabi aquest arremango que encara tinc. Me consolo pensant que sóc com de família.
Esper que ens poguem veure aquest estiu a lo poble, si és que aquestes nenes no me maten abans, i molts records per a tots.

Vicenta