CADA DIA

La farina s’escola per les seves mans, esclafa els ous, rodons i grocs, que des del fons del volcà la miren amb llàstima. Cada dia pensa que demà. Demà serà capaç. Ho desfà tot amb la pressió de les mans, primer suaument, després amb ràbia, i amassa i amassa com si l’hi anés la vida, pessiga i colpeja descarregant tota la fúria de què és capaç. Més aviat poca. Demà. És tan mal.leable com aquella massa. No és res. La massa reposa, i ella també, per uns instants; no s’atreveix a dir per quantes hores, no depèn d’ella, encara no sap ben bé de què depèn. Se sent culpable i no arriba a saber-ne el motiu. Cada dia hi pensa. Demà. Encenc el forn i, com ha vist fer a vegades, cavil.la ficar-hi el cap dins. No serviria de res, és elèctric i tan sols es socarrarien els cabells. Se li escapa un somriure trist. No es vol fer més mal, només vol fugir. Cada dia hi pensa. Potser demà serà capaç. Està tan enganxada al seu destí, com la mantega al motlle que empastifa. Mira el rellotge. Quan sent girar la clau al pany comencen els malsons. I mentre desemmotlla gemega, amb el desig que tant de bo aquell pastís endolceixi avui el tarannà. Cada dia hi pensa. Demà potser serà capaç.