No en sé

...d'escriure? de transmetre el què sents? els sentiments? els desitjos? somnis?

doncs jo crec que sí!

qui té les normes d'escriure? qui les ha creat realment?
Cada persona té la seva pròpia forma d'expressar-se... i no crec que si puguin fer normes dels sentiments...

Per a expressar s'ha de sentir,
per a sentir s'ha d'estimar,
i per a descriure-ho tot això sols cal somiar.

i jo crec que tu saps fer tot això...

per tant... no en saps? jo crec que sí! ;)


que vagi bé!
ens veiem per aquí!
Gemm@

fugen aquestes paraules i records que t'han sobrevingut en un instant precís? Jo crec que no, que passen a formar part del bagatge que guardem a les golfes.
Aquestes sensacions que no podem expressar no són mentida, no cap engany, són potser les veritats més grans de la Vida. Intuir-les és molt, copsar-les difícil, i saber-les descriure deu ser l'hòstia!!
El poema té bon ritme, i les paraules es justifiquen pel que representen, cosa que sembla fàcil però no ho és.
Ara bé, la idea interna em sembla prou bona com per donar al poema més ambgüitat, més lectures respecte a allò que no saps i no pots.
Expressar-te bé sí que en saps!!

foster

www.bibliotecasvirtuales.com/comun/foros

per penjar en llengua catalana !!!

Hola Llibre!

Primer, disculpes perquè comentaris teus he tingut forces i en canvi jo ara et faig el primer...

M'ha agradat tant la qualitat literària, com el missatge sincer que has deixat a relluir al poema. He tingut la impressió com si el poema fos una mena de mirada a enrera. Alguna cosa així com una certa incomprensió per esdeveniments que et van "xocar" del passat, però que a la fi no els has pogut acabar d'assimilar; d'aquí el títol del poema.

Bé, moltes felicitats i sorry!

Salutacions!

com has sabut copsar aquesta sensació de vegades tant angoixant de no poder expressar, de no saber com dir...
Molt bó el ritme: 'no puc, no en sé'...
Molt bó el contingut: com amuntegues i fugen, com sacsejen i criden la teva atenció per després fugir atemorides... jo tampoc no puc ni en sé... i no tant sols em passa amb les paraules, per això el teu crit per a mi ha significat quelcom més... jo no puc ni en sé... però començo a voler... gràcies per haver-me fet sentir des del teu poema quelcom tant familiar, gràcies!

Una abraçada!

Leela

Tu sí, que en saps, amiga Llibre. I tant si en saps. Felicitats per aquesta nova fita assolida.... un petonet-net-net.

PS. Si més no, he arribat a temps pel número rodó... ;-)

Moments tans intensos, que el nus que s'ens fa a la gola, no ens deixa parlar. Prou feina tenim per aguantar les llàgrimes , millor no dir res.
Moltes gràcies per tot. Un petonet. Pilar.

Ets obsesiva... no en sé, doncs si sabessis, premi nobel... per cert en la nostra discusió? Hi han premis nobel de poesia? jejejej

Si en saps, de sentiments i d'explicar-los, de trasmetre'ls i de jugar en les paraules, ellas t'assessinen i tu en crees espai i imatge de la mort.

que en un instant precís la intensitat dels sentiments i les emocions supera la llenguatge que no es capaç de copsar l'essència que s'escampa dins nostre.
Amb la repetició de "ni puc ni en sé", quedes atrapada subtilment en aquest desbordament que no es pot aturar ni descriure.
Aquesta força que tens per reconéixer aquest fet en un moment determinat, també la tens per enlairar-te per sobre de les paraules.

P.S.- Quina gràcia que em vas fer l'altre dia, quan vas endevinar que escriuria sobre la trobada a Girona. Veus com ens coneixem més del que ens sembla o potser tens una bola de cristall que guardes misteriosament en lloc segur...

Molts petons!

Salutacions Llibre,

El teu escrit m'ha sorprès per la seva intensitat literària. He de dir que m'ha emocionat i alhora m'ha fet pensar molt...

Ets una gran poetessa, de veritat t'ho dic; em sumo a les opinions que aixi ho fan constar.

Aprofito l'avinentesa per donar-te la meva gratitud pel teu comentari a "Los rovellones", celebro que hagis passat una bona estona amb ell.

Salut i força!

Mª Pilar (Valeria)

quan et trobes enmig de les emocions, al bell centre de les vivències, en els moments més importants... les paraules sembla que fugeixen... potser perquè es donen compte que en aquells moments és millor quasi desaparéixer i donar pas... als SENTIMENTS.
Quan de vegades veig com xerra la gent ens els enterraments... penso que les paraules hairien d'estar dormint al costat de les llàgrimes i de les flors...
un poema bo, bo... molt ben estructurat, amb aquesta repetició breu i colpidora "no puc, no en sé"...
una abraçada, poetessa de poetesses!!!!

Això, crec, és del què parles. Lesparaules que se'ns escapen i s'apropen seductores, irredemptes. Les paraules que vam rebre, com la mel als llavis de la mare, en nèixer.

La lluita del nin per treure el cap del si de la mare i respirar, i respirar-la. Les paraules com un cordó umbilical que ens oxigena, ens vivifica i ens dona a beure la llum i el foc i el glaç de cada instant.

M'ha agradat molt. Ets una fera. Jo només en poesia i encara. Una abraçada com tot l'espai .(i més!)

dos verbs que posseeixen possibilitat i capacitat, però que en la nostra forma de ser esdevenen hàndicaps per superar-los.

Les belles imatges i els vells records poden ser una càrrega que no podem assumir i resten adormits en el nostre interior, en el nostre enteniment , però no fugen, sols cal saber-los buscar, esperant el moment propici, Llibre. De veritat!
Per tant el no puc/ no en sé és sols en aquest moment, no per sempre.

Un petonàs

Lavínia

fantàstic poema, claustrofòbic i preciós....