NIT I DIA

NIT I DIA


Pregunta, tranquil·la.
Faig olor de viatge
i només he estat a dalt.
He pujat per l'escala del paper,
he pessigat el llum,
he encès el llapis
i m'he trobat dret
deixant el barret
sobre els teus cabells de plata.
El llençol,
amb tots els seus plecs d'aigua,
no deixa de ser l'únic que t'abriga.
El fred,
és un rostre cec i mut
que et diu i et mira.
Sento l'alè de les teves mans,
el ball serè de la teva brisa
i l'enrunament d'un estel:
La lluna està viva.
He somiat una llàgrima,
dues dunes de foc,
or transformat en fum.
He mirat per la finestra
i he vist el meu cor blau,
La pluja s'ha afilat les urpes
sobre l'espurna del meu ull...
L'obscuritat del cel,
només sap ser nit a terra:
esquitxant ombres.
Però tu, encara fas brollar
el teu gessamí al sostre.

Ara, t'abraço amb els ulls,
ja no hi ets,
t'escapes de la foscor
i ets ràpida a l'hora de l'oblit;
ja ets cendra,
ja ets història...
Només és qüestió de baixar,
baixar pel fil de vidre,
penjar la rosa,
pescar una gota de llum,
amagar-se l'ham a la mà
i preparar la roba
per demà poder estar nu.
Encara guardo una gota ¿saps?
Està sota el coixí de preguntes,
sobre el teu llit, sí.
A la butxaca de la camisa,
al terrat del meu nas,
a la taula de la deshora...
Alguna gota em queda
d'aquells passejos somiats,
on es desfeien les empremtes
i jo era la papallona i tu l'espelma.
Ara ja dormo,
respiro en espiral...

Silenciós com el petó de l'atzar,
imparcial com l'onada
que no fa diferències entre
gota de rosada o de plor:
El primer sol puja l'escala.
Som tres o quatre, potser multitud.
El vermell veu del meu got d'aigua,
el rosa s'estira l'esquena prop la barana
i el taronja no es cansa de fer
d'aquelles preguntes supèrflues
¿de veritat cal demanar permís?
Tranquil, no cal que piquis.
Total, ja has escalat la cascada
del llit, no sé quantes vegades,
i he pogut veure com plantes
els teus secrets marins
a les arrels dels núvols.
Has estat a la cuina
i m'has explicat els teus problemes,
ens hem topat a la matinada
i hem caigut de cul a terra.
Sé que no aguantes la pudor
d'amiant de la lluna plena.
Sé que quan t'esmicoles sobre el mirall
busques un dolç marxar.
Sé que la meva ombra se n'anirà amb tu,
i sé que la teva llum serà el fruit de l'enigma.
Llavors, lleva àncores,
algú a l'horitzó t'espera.
Ja saps que a la meva mà
no cap res més que un adeu
i un poema d'escuma i pedra
per desvestir les arrels
del teu res i del teu tot.

- PETITA REFLEXIÓ:

Aquest és un poema on s'intenta narrar una nit i un dia.

Pels contraris és com podem ser. La naturalesa és una constant dialèctica de contraris, on s'arriben a equilibris, que, simultàniament, s'integren en cicles més complexos o, dit d'una altra manera, estructures flexibles en forma d'espiral. Nosaltres, resseguim l'espiral perquè desitgem desvestir l'alè de les arrels del món on vivim, res més.

El poema no s'escapa d'aquest destí. Fem poemes per néixer i renéixer, fem poemes per ser nosaltres i uns altres, fem poemes desitjant que brolli la llavor i que reveli l'origen; perquè ser no és res més que desig de ser.

VOSALTRES, ¿QUE PENSEU DE LA POESÍA?