Nineta

Un relat de: Frèdia
Va venir al món quan ningú l'esperava ja. Els Amorós havien criat dos nois com dues torres i la Maria feia mesos que, per culpa dels fogots, anava amb un vano a la mà. Tot i així, continuava implorant a santa Rita de Casia, la patrona dels impossibles, que mitjancés amb l'Altíssim i li concedís la nena que tant anhelava. I el prec de la Maria va ser escoltat perquè el 22 de maig de 1874 va posar al món una criatura preciosa; de tan maca com era, semblava una nina. Malgrat el disgust de l'Agustí, la nena no es va dir com l'àvia sinó com la santa que es festejava aquell dia. A casa, però, ningú li va dir mai Rita sinó Nineta.

Els Amorós vivien en un pis ampli del carrer Notariat. La setmanada del pare, comptable d'una important naviliera, els permetia fer una vida digna. La Maria era una mare amatent i protectora que volia pels seus fills un futur pròsper. L'Eloi, el germà gran, es va casar ben jove amb una pubilla acabalada de Tremp. En canvi, en Miquel, el germà petit, no va mostrar mai cap pressa per casar-se. Feia de linotipista i somiava que un dia tindria negoci propi. Ell i la Rita es portaven quinze anys i, malgrat la diferència d'edat, estaven molt units. Ella li professava un adoració absoluta i ell li reia totes les gràcies. Per això, quan la mare l'encoratjava perquè triés esposa, s'emmurriava de valent. «Sóc massa feliç. No vull temptar la sort», deia. I era cert. Eren afortunats. S'asseien junts a sopar al voltant d'una taula amb tovalles brodades i es menjaven un plat de mongetes amb cansalada que escuraven amb un tros de pa, es bevien un porronet de vi de Gandesa i, per postres, assaborien un bon codonyat o unes pomes bullides, i després explicaven acudits, garleries de mercat o bé la mare recitava un poema o en Miquel parlava dels llibres que llegia, de les històries que el feien somiar. Morta de son i tot, la Rita no volia anar-se'n al llit i acabava per adormir-se a la falda de la mare o d'en Miquel.

La Rita, de petita, feia una cal·ligrafia acurada i llegia sense entrebancs i els trencats l'entretenien d'allò més. En Miquel jugava a posar-li operacions més difícils que a l'escola i ella les feia amb una celeritat que suscitava l'admiració del germà. Tant les monges com en Miquel deien que la Rita servia per estudiar, que no li costaria gens arribar a ser una tenidora de llibres tan notable com son pare. Aquests arguments no van ser, però, suficients per convèncer l'Agustí. Què havia de fer la nena estudiant com un xicot? De cap de les maneres. Per no sentir rondinar més la Maria, al final va accedir que la Rita anés aprendre de cosir, almenys així s'entretindria fent l'aixovar.

I va ser en aquelles classes de costura on la Rita va conèixer la Sió, una noia tan tímida que, quan parlava, s'enrojolava de seguida. Tot i tenir uns quans anys més que la Rita, feia el posat d'una nena desvalguda. Era d'un poble petit i la ciutat la meravellava. De fet, la Sió se sorprenia constantment per tot i, llavors, obria els ulls com taronges, uns ulls blaus com el cel de migdia. De seguida van ser bones amigues. Els agradava explicar-s'ho tot i no trobaven l'hora de separar-se. «No tinc germans, però si fossis la meva germana no et podria estimar més», li va dir un dia la Sió, i la Rita es va decidir a portar-la a casa perquè conegués la família. A en Miquel, en veure-la, li va relliscar el got que tenia a les mans i ella, ruboritzada, li va dir: «No heu pres mal, oi?». La Maria, a qui no se li escapava res, va comentar al marit: «Noi, ja cal que anem preparant el casament».

La Sió s'hi va trobar bé a ca els Amorós. Tan bé, que hi passava moltes estones. «A casa només hi ha la tieta que rondina tothora», deia. Sovint les dues noies sortien a passejar amb en Miquel. Anaven fins a les Rambles i baixaven xino-xano fins arribar al mar i vorejaven el Moll de la Fusta. Si no feia bo, s'arreceraven sota els porxos de la plaça Reial. De tant en tant, s'acostaven a veure com avançaven les obres per a la propera Exposició Universal. Per Sant Antoni, assistiren a la benedicció del cavalls; per Sant Medir, es van sumar a la romeria que anava des de Gràcia fins a l'ermita, a la serralada de Collserola; per Sant Ponç, van recórrer totes les paradetes on venien herbes i ungüents i remeis ancestrals per a tots els patiments. Per a tots, menys per a l'enamorament, perquè la Rita ja llucava que era un mal incurable. I com més s'enfortien els sentiments d'en Miquel i la Sió, més creixia la seva sensació de solitud, fins que aquells passejos dominicals esdevingueren una autèntica tortura.
En despuntar la calor, en Miquel i la Sió es van prometre i, a l'estiu de 1888, a l'església de Sant Agustí, mentre s'intercanviaven les aliances curulls de felicitat, ella pregava a santa Rita, la santa que atorga els favors més impensables, que els enviés un bon escarment per fer-la patir com ho feien.

Els nuvis es van instal·lar a l'habitació més gran del pis. La mare els va regalar el llit de caoba i la vànova de fil. Tota l'atenció se centrà en la Sió. Per a ella, en Miquel llegia en veu alta bells poemes; per a ella, el pare anava a comprar pa tou cada dia; per a ella, la mare preparava cada matí un beuratge fet amb un parell d'ous batuts, un rajolí de vi generós i una culleradeta de sucre, per tal que s'enfortís i infantés el nét que tant es delia per tenir en braços. I encara després, la Maria es passava el dia explicant, pas per pas, com havia de portar una llar, com acontentar el marit, com pujar una criatura. «No tinc mare, la vaig perdre molt aviat. Si en tingués, no me l'estimaria més que a vós, Maria». La Sió sempre tan xamosa! La Rita no se'n sabia avenir: com gosava arrabassar-li tot allò que havia estat seu, que era seu a dreta llei? De tant en tant, s'escapava i vagarejava pel barri. S'acostava fins a la Casa de la Misericòrdia on hi havia noies òrfenes i pensava que se sentia tan sola al món com elles. A les nits, mentre no s'adormia, rememorava els dies de la infantesa quan reien amb els acudits del pare, quan la mare la burxava perquè s'acabés el plat per por que no creixés prou forta. Quan era un secall, se sentia capaç d'aturar el món amb una mà. En canvi, ara que deixava els plats llepats, només tenia ganes de plorar. Concloïa, doncs, que la fortalesa prové de l'afecte, i el dolor, d'una persistent indiferència.

La Sió no va trigar a quedar embarassada i tampoc va trigar a donar mostres d'una salut fràgil, que va anar empitjorant a mesura que s'acostava el moment de donar a llum. A mitjan desembre, l'Agustí va tornar a casa amb febre i esgarrifances. El metge, amic de la família, els va dir que tot feia pensar que havia contret el dengue, una epidèmia que s'estenia per tota la ciutat. Els proporcionà una bona dosi de quinina per combatre la febre i va recomanar que, per res del món, el malalt tingués contacte amb la Sió perquè el maleït dengue s'encomanava amb facilitat i la noia estava dèbil. Totes les precaucions van resultar inútils, la Sió també va emmalaltir. Dos dies abans de Nadal, sense donar crèdit a allò que els passava, els Amorós van enterrar l'Agustí. La Maria, en tornar del cementiri, es va ficar al llit esgotada de tantes nits de no dormir, però no era tan sols cansament: era la grip. En Miquel no va descansar ni un moment, anava d'un llit a l'altre cuidant les malaltes. No menjava, no dormia. Va orejar la casa i la va netejar de cap a peus, com si l'escombra o la baieta poguessin convertir-se en botxins d'aquell maleït virus. Va ser en aquell moment que la Rita prengué consciència de la tragèdia, que va pensar que tot allò que passava era per culpa del seu prec forassenyat.

La Sió es va posar de part la nit dels Sants Innocents. Va ser un part extenuant que va acabar amb les poques forces que li restaven. La nena va néixer entrada la matinada. Tenia un color de pell rosat i un plor decidit. A la Rita li va semblar la criatura més bonica del món , una autèntica nina. «Viurà?», va preguntar a la llevadora. «Si una dida li dóna el pit, sí. En conec una a Horta de tota confiança». En Miquel no s'aturà a pensar. «Nineta, porta-la a la dida, t'ho prego». Ella va fer que sí amb el cap. Arreplegà quatre coses en una bossa i va anar a fer un petó a la mare. La trobà adormida, amb la respiració feixuga, els llavis plens de crostes, pàl·lida com si ja estigués morta. Es va agenollar i va besar-li el front bullint i les mans fredes. I molt fluixet, gairebé en un murmuri va dir: «Perdona'm, mare!». Quan va sortir de la cambra de la Maria, la llevadora tenia el nadó preparat. En Miquel li va donar un feix de bitllets. Llavors, tots dos s'abraçaren. «Au, vés, quan tot acabi et vindré a buscar», va dir el germà. Ella va agafar la nena, embolcallada en una manteta, i quan va ser a la porta es girà i el mirà. «Vés, Nineta. Et prometo que no et deixaré sola», va fer ell. Ella volia dir-li com se l'estimava, però no va poder articular cap paraula.

La Rita, amb la petita en braços, va caminar a bon pas fins a la plaça de Catalunya. Encara era fosc. El cel era tapat i la humitat s'arrapava als ossos. A aquella hora, de ben segur que trobaria algun traginer que fes el camí fins a Horta. Amb una mica de sort, el sotragueig de la tartana mantindria la criatura adormida, perquè si es despertava ella no sabia què havia de fer. D'Horta tampoc no en sabia res, tret que quedava al peu de la muntanya i tenia una aigua molt bona. De lluny, ja va veure tot un seguit de gent que es congregava al costat dels carruatges. Massa moviment per ser dissabte. La gent duia maletes com si es disposessin a fer un llarg viatge. Fugien de la ciutat. «La gent té por de la grip», va pensar la Nineta. I es va inquietar, veient que seria difícil trobar transport. Un cop a la plaça, no sabia cap a on anar ni què fer. De sobte, va sentir una veu ronca que la cridava des d'un carro. Era una dona jove, de faccions dolces, tota vestida de negre i amb una gorra que li tapava els cabells.
—Es pot saber on vas, criatura? —li va preguntar.
—A Horta —va contestar amb la veu prima.
—Au, puja!— va dir i li va allargar una mà forta com un roc per tal que s'hi agafés—. Em dic Remei Reguant, tothom em diu Mei, i la càrrega és roba per rentar. Sóc una bugadera d'Horta. I tu, qui ets?
—Déu us beneeixi! —va mormolar un cop dalt del pescant—. Sóc Rita Amorós i porto el nadó a casa d'una dida, la senyora Puig —va estar a punt de comentar que tothom li deia Nineta, però no ho va fer. La Nineta ja no existia. S'havia fos aquella matinada, mentre la mare i la Sió agonitzaven, mentre ella s'acomiadava d'en Miquel, qui sap si per sempre—. Vós, la coneixeu?
—És clar, noia, Horta és un poble i la Glòria és força popular. Estigues tranquil·la, l'alimentarà bé. És teu, el fillet?
—Com si ho fos —va contestar amb determinació—. És una nena, la filla del meu germà.
—Té! No agafeu fred —va dir la Remei tot acostant-li una flassada.
—Ella ni tan sols l'ha vist, la Sió no l'ha arribat a veure...

La Remei va intuir que darrere d'aquell lament hi havia una tragèdia i va concloure que no era el moment de furgar en les ferides de la Rita. Va optar per xerrar i xerrar i la seva xerrameca animosa va anar amansint el neguit que la noia duia a dins. El sol ja despuntava quan el carro s'aturà en un carrer de casetes baixes, a tocar de la plaça Major. A la Rita, a diferència de la ciutat, l'aire li va semblar net, amb un agradable olor de fusta cremada. Llavors, la Remei va saltar del carro i s'apropà a una de les casetes, va empènyer la porta i va cridar la Glòria. La dida era una dona robusta, de tracte cordial, que de seguida va agafar el nadó i les va fer passar. La Glòria va acceptar ocupar-se de la nena. De moment, els diners serien suficients, però ningú sabia quant temps podia durar aquella situació. Per això, la Remei va oferir la Rita de compartir la casa i la taula i un petit jornal a canvi que l'ajudés. L'única condició que posava era bona voluntat i que la tractés de tu. Era una proposta que no podia refusar. Així, doncs, va fer una moixaina a la petitona que dormia plàcidament i va tornar a pujar al carro. Ja era dalt quan la Glòria li va preguntar: «La nena, com es diu?». Va dubtar uns segons, va pensar en la Sió i en allò que li agradaria, i va dir: «Roser, com la seva àvia».

La Remei vivia a la plana de can Tarrida, en una casa que tenia planta i pis. S'hi entrava per un carreró empedrat que separava l'hort de la casa. A pocs metres de l'entrada, hi havia la quadra per al cavall i el magatzem per a la roba. A l'altre cantó del pati, el pou amb la corriola per extreure l'aigua i dos safarejos buits. Més enllà, unes quantes fileres de filferro on els llençols es gronxaven mandrosos, un galliner i l'hort amb rengleres d'enciams, espinacs, cebes... amb un llimoner i una figuera de soca sinuosa. La Remei va obrir la porta de fusta i la féu entrar. Li va semblar un món màgic: les parets tan blanques, els sostres tan alts amb bigues de fusta, la cuina amb la llar de foc, les habitacions amb balcons amplis i cortinatges fets de puntes de coixí... Damunt d'una calaixera, hi havia la fotografia d'un nen petit amb els cabells rinxolats. No va poder evitar agafar-la i mirar-se la criatura.
—És preciós! —va exclamar la Rita—. És el teu fill?
—L'era. En Guillem fa anys que va morir —va comentar la Remei—. Es va enfilar al safareig i va caure. Va ser culpa meva. No me'n vaig adonar i, quan ho vaig fer, ja s'havia ofegat. Hi penso cada dia, cada dia.
—Saps?, jo creia que volia que la meva família patís, però ja no ho vull. No vull que es mori la mare, ni la Sió, ni en Miquel, ni la nena. Abans vull morir-me jo.
—Això no passa, Rita. Si poguéssim triar, jo ja no seria aquí. Hem de viure, ni que sigui com un tribut als que estimem.
Mentre l'escoltava, les llàgrimes van rodolar per la galta de la Rita, primer, de manera tímida; després com un torrent desfermat, abraçada a la Remei amb desesperació, fins que s'adormí esgotada de tant plorar.

La Rita va dormir un munt d'hores seguides. Quan es va llevar, va trobar l'esmorzar damunt la taula i va sortir al patí disposada a aprendre l'ofici per pagar d'alguna manera la generositat de la Remei. La bugadera empenyia amb força i feia pujar una galleda i una altra i les anava abocant al safareig. Primer n'omplia un per deixar estovar la roba. L'altre era per esbandir-la. La Remei la convidà a pouar una estona. Abans de migdia, els safarejos estaven plens, el sabó ja s'havia desfet, els llençols, les tovalloles, les tovalles... ja eren a dins. I allà on la Remei hi veia llànties d'oli, les fregava amb braó, com si la taca fos l'enemic a vèncer, com si derrotant-la es pogués deslliurar del pes que li oprimia el cor.

El primer dia, la Rita va aprendre a fer anar el picador; l'endemà, a blanquejar la bugada. Calia posar la roba en cubells i cobrir-la de cendra, ben embolicada amb draps, i abocar-hi després aigua ben calenta. «I així queda blanca?», se sorprenia la Rita. «Després s'ha d'esbandir», deia la Remei. I calia fer la feina inversa. Dels cubells, la roba anava a parar a l'altre safareig. L'aigua arrossegava el sabó i les restes de la cendra. En acabar, calia escórrer-la i estendre-la. I encara s'havia d'eixugar i recollir i repassar voravius i sargir estrips, emmidonar-la, planxar-la i plegar-la. La Remei tenia una clientela fidel que ja havia heretat de la seva mare i no descansava gairebé mai. «De debò has de treballar tant?», preguntava la Rita. «M'ajuda a no pensar», contestava la Remei.

En aquells dies, la Rita també va aprendre a cuidar les gallines, a recollir els ous, a dur-los a mercat a vendre, a raspallar el cavall, a recollir els fems per adobar l'hort... I abans de fer-se fosc, la Remei i ella se n'anaven cap a ca la dida i contemplaven amb satisfacció com la petita Roser mamava d'una tirada, feia un rotet sonor i s'adormia novament. La Glòria li deia: «Au, té, agafa-la una estona». I ella s'embadalia tot observant com, de tant en tant, obria els ulls, blaus com els de la Sió, mentre li acariciava el sotet de la barbeta, el mateix que tenia en Miquel. I cofoia deia: «Oi que és una nineta?».

Després, tornaven tot passejant. A Horta, des de la plaça Major, que estava al fons de la vall, fins a la muntanya, hi havia masies envoltades de camps, de vinyes o d'ametllers. Segons deia la Remei, les cases tenien segles. La gent estava lligada a la terra i necessitava poc per viure. Com ella. I la portava a veure el rellotge de sol de can Mariner, o el passeig de moreres que arribava fins a can Tarrida, o l'adoberia de can Fontaner. Si tenien ganes de caminar, pujaven cap a la muntanya per la rambla de Cortada, on algunes famílies barcelonines s'estaven fent casetes d'estiueig, i arribaven fins a la creu de terme, fins a l'església de Sant Joan i contemplaven la torre fortificada de can Cortada i l'horta extensa que rodejava la masia. Uns altres dies, prenien el camí de Sant Genís dels Agudells, s'endinsaven per la Clota, on a cada casa hi havia safarejos, i anaven fins a la torre de la Granja Vella. O agafaven berenar i anaven fins a la font del Gos i llavors s'asseien a l'herba humida fins que el sol s'amagava rere la muntanya i parlaven de neguits: «Saps, Mei?, era ben neci aquell soldat. Preferir l'exèrcit a casar-se amb tu...»; de desitjos: «Segur que el teu germà no es posarà malalt i el veuràs ben aviat»; de sentiments que volien mantenir temperats però que eren rabents com les torrenteres d'Horta quan queia un xàfec.

Havien passat dues setmanes llargues. El dia de Sant Antoni, la Remei va fer una coca per postres i va treure una garrafeta de vi bo que guardava al rebost i les tovalles de les festes. Era com si volgués una petita treva, un instant de felicitat a les seves vides. Ja s'havia fet fosc, quan va encendre el quinqué i va parar la taula. Encara no s'havien assegut quan van trucar a la porta. A aquelles hores era força estrany, i més encara perquè la Remei no acostumava a tenir visites. Totes dues van pensar en la nena i van tenir un esglai. La Rita va anar corrents a obrir la porta. I era en Miquel. En Miquel era allà enmig de la foscor, sec, demacrat, però viu. El va fer entrar i el va abraçar sense poder articular cap paraula. Quan, per fi, van recobrar una mica l'alè, en Miquel va mormolar: «Ja descansen en pau».

La Remei els va fer passar a la cuina, on la llar de foc era encesa. Va afegir un tronc als que ja cremaven, s'eixugà les mans al davantal i es va interessar per si en Miquel havia vist la nena i com l'havia trobada.
—És molt bona, està molt gran i molt eixerida —va dir en Miquel—. Es nota que la senyora Puig la cuida molt bé. Estic en deute amb ella i també amb vós. No sé com us podré agrair tot el que heu fet per la meva germana, per la meva filla, per mi —va afegir amb la veu tremolosa.

Durant uns segons, la mirada d'en Miquel es va trobar amb la de la Remei i ella, que s'havia afanyat a servir els plats, li va caure sopa sobre les tovalles. I la Rita va saber que aquella mirada havia estat massa fonda per ser trivial i va apuntar un somriure murri.
—Tampoc sé com t'ho podré agrair a tu, Nineta —va dir en Miquel.

La Rita va pensar en la mare, en la seva capacitat per entendre totes les coses, en el seu esperit obstinat.
—Doncs jo sí que ho sé, Miquel. Ho sé molt bé. Ens quedarem a viure a Horta. Aquest és un bon lloc perquè hi creixi la Roser. Ens quedarem en aquesta casa si la Remei hi està d'acord. Hi ha molta feina a fer, saps? Podríem construir un galliner més gran i també un colomar i un safareig nou, perquè he pensat en un sistema per tal de treure més rendiment... Ah!, i fes el favor de dir-me Rita, perquè, des d'ara, la Nineta és la teva filla.

I en Miquel i la Remei van assentir perquè no tenien arguments per rebatre-la, perquè tot el que deia era assenyat. Al davant, ja no hi tenien una nena sinó tota una dona.

Comentaris

  • No cal que et digui,[Ofensiu]
    Lavínia | 01-02-2012

    Mercè, que aquest relat m'ha agradat perquè la idea del recull era la que hi expresses. Crec que una de les coses que ens configura com a éssers humans, no solament és la parla o la memòria, sinó la facultat de reproduir sentiments. Els de la nostàlgia i l'agraïment, deixant de banda que, per a mi, no són negatius; són un combustible adient per al motor que és la literatura. No sé si hi estaràs d'acord, però ho veig així.
    Des que el vaig llegir que em va agradar i no m'amago de dir-ho.
    Un petó

  • La Nineta[Ofensiu]
    allan lee | 16-06-2011

    és una nena que es fa gran, i cau sobre ella l'ombra de les coses que tenen nom. Queden enrere els somnis de colors i musiques assajats solament. La vida es concreta en sobreviure, i més endavant, viure, potser. Jo vull creure que també hi ha màgia més enllà de les regions aspres, aquests deserts de l'ànima, on tot es canvia tant que tendeix a desaparèixer. No sé si canviar tant implica renéixer. Però, potser, no ens podem deixar descansar a nosaltres mateixos, deixar de turmentar-nos?
    és un relat de gran maduresa aquest. Tantes emocions i escenes. La teva prosa, profundament humana, obre escletxes a la memória dels lectors. Quan tu ho expliques, sembla que ho hem viscut.
    La meva admiració

    a

  • El meu pimer criticaire...[Ofensiu]

    El meu primer criticaire, en pereneri, en una ocasió em va dir que un dels meus relats li recordava l’estil d’en Josep M. Folch i Torres. Evidentment em va afalagar força, malgrat sigui conscient de la diferència abismal que hi ha. Doncs ara, en aquest relat teu, a mi em passa el mateix, l’estil narratiu em recorda molt les novel·les que de petit, llegia d’en Folch i Torres, del qual, en la modesta biblioteca dels meus pares n’hi havia forces.
    És un relat que passa suaument, que et deixa un reguitzell de sensacions, a qual més contradictòria.
    —Joan—

  • Un relat magnífic[Ofensiu]
    Naiade | 09-02-2011


    He passat una bona estona imaginant cada moment. Una historia molt ben descrita, tan en quant a detalls com a situacions. Has sabut aprofundir en els episodis de l’època, deixant transportar amb facilitat al lector i atrapant-lo en aquesta historia plena de penes i alegries. A pesar dels infortunis encomana una gran tendresa.

    Una forta abraçada

  • Creixença[Ofensiu]
    Unaquimera | 07-02-2011

    És aquest un relat deliciós, que atrapa l’atenció de qui el llegeix des del començament, de tal manera que ni vol ni pot deixar de llegir-ho... i que si per algun motiu extern es veu obligat a interrompre la lectura, li queda la recança de fer-ho i l’ànsia de tornar a la narració per saber més.

    La cura en els detalls segurament té molt a veure.
    La calidesa de les figures humanes que hi apareixen, també.
    L’ambientació de les escenes i dels moments aconsegueix aixecar parets i fins i tot els elements de la ciutat, amb una efectivitat evident.
    Els personatges hi queden perfectament emmarcats, com si no poguéssin ser en un altre lloc,

    Ha estat un plaer passejar, mercès als teus mots, per Horta... i ha estat un plaer veure créixer la Rita, malgrat haver d’assistir al seu patiment, i contemplar-la finalment convertida amb una dona responsable i intuïtiva.

    Feia dies que volia passar pel teu espai, ja que tenia pendent acabar de llegir aquest relat, que havia començat i per diverses urgències no havia pogut acabar,,, i per fi, ahir vaig poder fer-ho! Fins i tot, vaig escriure un comentari... que no vaig poder enviar! :-((
    Espero que els problemes tècnics no em tornin a fer una mala jugada avui... ja que volia dir-te que em complau molt i molt la idea de compartir llibre amb tu!

    T’envio una abraçada de les bones,
    Unaquimera

  • Fluïdesa[Ofensiu]
    copernic | 29-01-2011

    És la qualitat d'un text que permet llegir-lo d'una tirada, amb interés i que desgraciadament eclipsa totes les altres virtuts. Com l'excel.lent ambientació, la descripció acurada de personatges, sentiments i situacions i el regust general d'obra ben feta, ben treballada. Està molt ben aconseguit especialment el sentiment de gelos que envaeix la protagonista, el conjur demanant la desgràcia aliena i el sentiment de culpa posterior quan d'una manera totalment irracional creu que els esdeveniments confirmen el seu desig. M'has fet recordar pel clima, l'ambientació i l'aprofundiment en la foscor de l'ànima humana a la Rodoreda. També he recordat un relat meu que està basat en el mateix tema. Te'l passo a continuació. Enhorabona per formar part d'un llibre que compartirem amb el meu "A vol d'ocell"

    http://relatsencatala.cat/relat/no-ho-volia-fer/789771

  • Enhorabona![Ofensiu]


    Enhorabona!

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Barcelona, t'estimo, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col·lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes de març de 2011.

    Gràcies per la teva col·laboració,

    Junta de l'ARC


  • De les cendres[Ofensiu]
    franz appa | 19-01-2011

    Els relats d'època requereixen una ambientació detallada per proporcionar versemblança a la història. El teló de fons té una transcendència especial, quan es tracta de situar les històries individuals en la Història.
    Crec que aquest relat va fins i tot més enllà de la versemblança i ens dóna un coneixement molt intens d'un temps i un lloc, el d'una ciutat en formació, en creixement, en una estructuració que s'entreveu, que s'albira, però que encara no s'ha consolidat.
    La tragèdia que embolcalla els protagonistes és també la tragèdia d'un nou món que està apuntant però que conté un virus destructiu, i s'enfronta a un paisatge tradicional, un recés de pau i salut que, tot i que els testimonis del relat des d'un segle llarg més tard sabem que no podia perviure, apareix en el relat com el refugi de la vida.
    Els personatges respiren realisme i es corresponen perfectament a un àmbit tan exquisitament descrit. El procés de maduració de la protagonista, dolorós i en efecte tràgic, marca el tempo en el qual ens anem movent, al ritme irresistible de la Història, cec i cruel, tenyit de mort, però també de la força joiosa de la vida que reneix de les cendres, com el blanc de la roba després de la bugada.
    Apassionant relat que es mereix la més efusiva enhorabona,
    franz

  • Encara no l'he llegit[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 15-01-2011

    però veig que te n'has sortit, sols era per felicitar-te, segur que serà un relat que s'ho val!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: