Ni sant ni ase ni bèstia (Bogeria)

No podia ser. Aquell suposat il·luminat l'únic que volia era boixar amb la princesa. Però és que el pobre Jordi era tan lleig que havia de menester de tot l'ardit per barrinar amb la filla del rei. Així, un dia va llogar un camió de mudances i va engarjolar un drac al llac que hi ha a prop de Montblanc. Li va donar de menjar peix podrit, el que li provocà vòmits, diarrees i alè pudent. Els habitants del poble veieren el drac com una maledicció, i començaren a sacrificar persones per tal de redimir-se. El drac deixà de fer pudor, ara menjava carn de primera. En Jordi només havia d'esperar que la següent sacrificada fos la bella princesa.

I així fou. Un dissabte dematí la princesa començà a caminar cap al seu fat. A jo me pintà de blanc amb un esprai que havia comprat al supermercat i me perfumà després amb un líquid que feia olor de roses. Me deixà a l'aparcament i s'assegué a la vorera a llegir un llibre amb l'mp3 posat, com per dissimular. La princesa el trobà i l'alertà del drac. Ell respongué que l'estava esperant, que junts matarien el drac i alliberarien el poble. Ella somrigué de joia, i els dos pujaren al meu llom, camí de l'estany. Arribats a la vorera, jo, que d'ase no en tenc res, vaig esclatar de fúria i vaig advertir el drac i la princesa que en Jordi era un farsant, i vaig explicar-los la seva malifeta. La princesa, irada, clavà una potada a l'entrecuix del seu apòcrif salvador. Jo vaig alliberar el drac, qui, aprofitant l'ocasió, va fruir del sacrifici del dia, cruspint-se na Jordina tota sencera, amb texans i tot.

La princesa tornà a Montblanc convertida en heroïna. El drac, en senyal d'agraïment, feu una forta bufada per treure'm la pintura blanca de damunt. Jo vaig regalar-li l'espasa làser d'en Jordi; des de llavors la duu penjada del coll.