Cercador
N'hi ha prou? (Capítol VIII)
Un relat de: JuditNG- Compartir:
- No ho entenc! Jo t’estimo, tu m’estimes …
- Però no n’hi ha prou amb això
Havien passat ja més de vint anys d’aquelles paraules, però la Susan les recordava perfectament. El seu cap l’havia dut fora de Pelham i l’havia situat a Colombus Circle, en aquell vespre de tardor. Com oblidar-ho? De totes les primeres vegades, aquella va ser la de provocar un cor trencat i, ara, també per primer cop, no trobava les paraules per captar aquell moment.
Estava decidida. No sabia el que volia, però estava segura que no ho trobaria en el que ja coneixia. I, tornant a les primeres vegades, en necessitava viure més. Mentre veia les reaccions genuïnes d’en David, aquella actitud que hagués volgut veure més sovint, la decisió que li va transmetre es mantenia inamovible.
Tot i això, tenia el cor encongit. L’estimava, no tenia cap dubte. Però, en aquell moment, sentia una força més potent que l’amor. Una combinació d’impulsivitat, gosadia i curiositat la dominava. Vivia en un moment molt allunyat de la Susan tímida i introvertida. Es veia capaç de tot i tot fluïa. I aquella relació suposava un fre per a ella. Almenys, era això el que pensava.
Fent memòria de totes aquelles sensacions, la Susan va recapitular totes les experiències que la van dur al seu present. Havia tingut vivències de tota mena, tant intenses com efímeres. Així i tot, li van donar prou material per poder-se dedicar al que sempre havia volgut: escriure. Les seves novel·les naixien dels seus records amb altes dosis de desitjos no assolits. Sempre en cerca de quelcom més que creia que tenia per oferir-li la vida. Somnis i expectatives que es quedaven precisament en això: idealitzacions mai conformades.
Només la seguia una realitat durant tota aquesta trajectòria d’ideals: el sentiment del primer amor. Va fer un repàs de tots els passatgers i passatgeres que van pujar a la seva vida amb bitllet només d’anada. Però en tots els trajectes de la Susan, només hi havia una persona que hi era present en tempestes i mar en calma: en David.
Si bé és cert que no havien perdut el contacte, tots dos tenien vides molt diferents. En David es va fer un lloc al món de Broadway com a tècnic d’il·luminació i so. Allá va conèixer l’Allison, una figurant que, a poc a poc, s’anava fent camí en la interpretació, esperant que algun d’aquells estrafolaris directors es fixés en ella. Vivien en un apartament en el Soho, on de vegades l’Allison es guanyava un sou extra en una de les botigues de Prince Street.
Les feines i la distància no feien fàcils les seves trobades, però no arribaven a impedir que es veiessin un cop cada dos mesos per posar-se al dia. En les seves converses, la Susan encara veia aquell noi afable i una mica maldestre. Això sí, des que estava amb l’Allison, també s’havia tornat més tendre. Tot i així, havia canviat. I ella també. La Susan es projectava un futur, tot carregant la motxilla del passat. En David vivia el dia a dia, però sense pensar en el futur.
Vet aquí la croada amb què es trobava la Susan, de la que era ben conscient. No vivia, almenys no plenament. El seu baül de la memòria li havia servit per escriure novel·les que la farien famosa i reconeguda, però quant de temps duraria? La seva vida estava plegada d’aventures, amb diferents protagonistes a més d’ella, però el seu present s’havia convertit en un viatge permanent en el passat.
En aquell moment li va ser inevitable tornar a recordar aquelles paraules:
- No ho entenc! Jo t’estimo, tu m’estimes …
- Però no n’hi ha prou amb això
Una resposta que li va fer pensar en aquell clauer de Fisher Island: en com el nacre, com el primer amor, mai perdia del tot la seva lluïssor, però sempre reflectia la llum d’un temps que ja no tornaria.
- Però no n’hi ha prou amb això
Havien passat ja més de vint anys d’aquelles paraules, però la Susan les recordava perfectament. El seu cap l’havia dut fora de Pelham i l’havia situat a Colombus Circle, en aquell vespre de tardor. Com oblidar-ho? De totes les primeres vegades, aquella va ser la de provocar un cor trencat i, ara, també per primer cop, no trobava les paraules per captar aquell moment.
Estava decidida. No sabia el que volia, però estava segura que no ho trobaria en el que ja coneixia. I, tornant a les primeres vegades, en necessitava viure més. Mentre veia les reaccions genuïnes d’en David, aquella actitud que hagués volgut veure més sovint, la decisió que li va transmetre es mantenia inamovible.
Tot i això, tenia el cor encongit. L’estimava, no tenia cap dubte. Però, en aquell moment, sentia una força més potent que l’amor. Una combinació d’impulsivitat, gosadia i curiositat la dominava. Vivia en un moment molt allunyat de la Susan tímida i introvertida. Es veia capaç de tot i tot fluïa. I aquella relació suposava un fre per a ella. Almenys, era això el que pensava.
Fent memòria de totes aquelles sensacions, la Susan va recapitular totes les experiències que la van dur al seu present. Havia tingut vivències de tota mena, tant intenses com efímeres. Així i tot, li van donar prou material per poder-se dedicar al que sempre havia volgut: escriure. Les seves novel·les naixien dels seus records amb altes dosis de desitjos no assolits. Sempre en cerca de quelcom més que creia que tenia per oferir-li la vida. Somnis i expectatives que es quedaven precisament en això: idealitzacions mai conformades.
Només la seguia una realitat durant tota aquesta trajectòria d’ideals: el sentiment del primer amor. Va fer un repàs de tots els passatgers i passatgeres que van pujar a la seva vida amb bitllet només d’anada. Però en tots els trajectes de la Susan, només hi havia una persona que hi era present en tempestes i mar en calma: en David.
Si bé és cert que no havien perdut el contacte, tots dos tenien vides molt diferents. En David es va fer un lloc al món de Broadway com a tècnic d’il·luminació i so. Allá va conèixer l’Allison, una figurant que, a poc a poc, s’anava fent camí en la interpretació, esperant que algun d’aquells estrafolaris directors es fixés en ella. Vivien en un apartament en el Soho, on de vegades l’Allison es guanyava un sou extra en una de les botigues de Prince Street.
Les feines i la distància no feien fàcils les seves trobades, però no arribaven a impedir que es veiessin un cop cada dos mesos per posar-se al dia. En les seves converses, la Susan encara veia aquell noi afable i una mica maldestre. Això sí, des que estava amb l’Allison, també s’havia tornat més tendre. Tot i així, havia canviat. I ella també. La Susan es projectava un futur, tot carregant la motxilla del passat. En David vivia el dia a dia, però sense pensar en el futur.
Vet aquí la croada amb què es trobava la Susan, de la que era ben conscient. No vivia, almenys no plenament. El seu baül de la memòria li havia servit per escriure novel·les que la farien famosa i reconeguda, però quant de temps duraria? La seva vida estava plegada d’aventures, amb diferents protagonistes a més d’ella, però el seu present s’havia convertit en un viatge permanent en el passat.
En aquell moment li va ser inevitable tornar a recordar aquelles paraules:
- No ho entenc! Jo t’estimo, tu m’estimes …
- Però no n’hi ha prou amb això
Una resposta que li va fer pensar en aquell clauer de Fisher Island: en com el nacre, com el primer amor, mai perdia del tot la seva lluïssor, però sempre reflectia la llum d’un temps que ja no tornaria.