N'hi ha prou? (Capítol V)

- Que sàpigues que m’han quedat les calcetes ben mullades.
En llegir el missatge, en David va girar cua.

No era d’estranyar. Ella també es va quedar amb ganes de més. Ja feia uns dies que els comiats eren més llargs i en llocs més amagats. I no resultava fácil, ja que la Susan vivia amb els seus pares en un dels carrers d’Upper West Side, un barri tranquil i familiar. Aquell cop, van escollir el celobert de la seva escala. Les probabilitats de ser descoberts i haver d’aguditzar els seus sentits encara els excitava més. Però aquell joc va haver de parar en el moment de més alta temperatura en ser sorpresos pel llogater de la tercera planta que ensenyava les instal·lacions de l’edifici als nous inquilins.

En David ho va interpretar com hora de tornar a casa, però ràpid va canviar de parer quan va llegir el missatge de la Susan. Tornava sobre les seves passes arrítmicament, accelerant o minorant el pas segons sentia més o menys neguit. Sabia que la Susan també era verge però havia arribat més lluny que ell pel que fa al sexe. De fet, semblava decisió del destí que el cos de la Susan reaccionés tan rígidament quan va tenir l’oportunitat de fer el seu primer clau.

Quasi no li va sortir la veu per respondre a la Susan per l’intèrfon, en un segon intent, després de picar el timbre de la porta correcta però en la planta equivocada. Però com si l’expressió “la tercera és la bona” fos una regla, tot va fluir en quant la Susan el va fer passar a casa seva. Mai havien parlat tan poc i dit tant. Si bé és cert que en David duia més la iniciativa, la Susan es deixava portar completament pel plaer de ser desitjada, sense vergonya de fer-li notar com ho gaudia. Molt més endavant descobriria què era un orgasme, però aquell moment el recordaria sempre com una de les millors decisions de la seva vida.

Però no seria només la pèrdua de la virginitat l’única raó per la qual perduraria a la memòria d’en David i la Susan. Després del coit, es trobaven en una mena d’èxtasi corporal i mental. En aquest estat, tampoc va caldre dir-se res, tan sols abraçar-se mentre tenien la mirada fixa en el sostre, gaudint d’aquella estona. Aquell moment es va interrompre per un símptoma de màxima relaxació de la Susan. Va ser subtil i curt. La Susan va fer un intent fallit de simular una lleugera tos, el qual va ser seguit d’unes fortes riallades d’en David i el cap de la Susan sota el llençol.

- Ha, ha, ha, ha!
- Déu meu, calla! Para!
- Ha, ha, ha, què bo!
- Joder David, para ja!
- Tia, que no passa res.
- Sí que passa, quina vergonya! Tira’t tu un!
- Com?!
- Sisplau, tira’t tu un! Em faria sentir millor…sisplau, sisplau, sisplau!

I així és com en David va fer el seu primer gest d’amor cap a la Susan.