Cercador
N'hi ha prou? (Capítol VI)
Un relat de: JuditNG- Compartir:
- Però tia! A tu què et passa?
No ho sabia, realment no ho sabia.
S’havia preparat mentalment per aquella trobada. De fet, als amics d’en David ja els va conèixer, però no va ser precisament en les millors circumstàncies: L’any passat van coincidir a l’Ultra Music Festival, quan encara estava penjada d’en Mat i creia, un cop més, que s’apuntaria en aquell pla que fascinava a tots els adolescents. Menys a ella. Odiava la música electrònica, però el cartell que li havien penjat l’Alexandre i en David de ser sempre la que tallava el rotllo, l’obligava a assistir. Aquella nit, ells i els amics d’en David van comprovar la poca resistència de la Susan amb l’alcohol i la seva poca gràcia a l’hora de ballar.
Ara es tornaven a trobar i, tot i que sabia que sent la parella d’en David tindria bona rebuda, els vòmits per la finestra i els moviments descoordinats a l’Ultra Music Festival no se’ls podia treure del cap. Per sort, aquell primer contacte oficial amb el cercle d’en David com la seva xicota consistia només a anar a l’estrena de la segona entrega d’una trilogia de ciència-ficció de la qual la Susan ni tan sols havia vist la primera pel·lícula. Mai li havia interessat aquell gènere, però es mostrava oberta als gustos d’en David quant a oci. Però el que va succeir només arribar a l’entrada del cinema va fer que es replantegés els límits que havia ampliat en la seva flexibilitat.
Tot va passar en qüestió de segons, segons que per a la Susan van significar un etern malson, sense poder evitar viure’l en primera línia. Si bé és cert que, tenint en compte el caire de la pel·lícula i el seu peculiar públic, es retreia que s’ho podia haver imaginat. I, de fet, es va penedir de no haver fet cas a la seva intuïció en quant va veure que en David i el seu millor amic es van començar a disfressar. Com pot ser que a la Susan no li hagués nascut preguntar per aquella bossa que duia en David a sobre?, es preguntava ella mentre veia venir la tragèdia.
Aquell complement, un barret en forma de torre, fet amb un material veritablement immortal (acompanyaria a en David tota la vida), va despertar un acte reflex en la Susan, qui va deixar anar de cop la mà d’en David i que no va tornar a tocar durant tota la cita. Ni tan sols una capsa de crispetes compartides van servir per apropar-les. Però les seves mans no van ser les úniques que no van connectar. Per a la Susan, tot va estar dissociat. El seu interès no estava lligat ni amb la pel·lícula que estava veient ni amb la companyia. Només desitjava tornar a casa.
En sortir del cinema, i un cop la Susan i en David es van quedar sols, les inseguretats d’ell, sempre presents, es van manifestar com mai. El pitjor de tot va ser que a la Susan també. Cap dels dos entenia com una innocent disfressa havia significat tant. Però com si es tractés d’una revelació, les paraules de la Susan van sortir: “Què tenim en comú?” Tant un com l’altre es van quedar muts, mirant-se, sense saber què dir, ressonant aquella pregunta en els seus caps. Era com si no hagués sigut la Susan qui havia parlat, sinó com una veu omnipresent que els posava a prova.
No ho sabia, realment no ho sabia.
S’havia preparat mentalment per aquella trobada. De fet, als amics d’en David ja els va conèixer, però no va ser precisament en les millors circumstàncies: L’any passat van coincidir a l’Ultra Music Festival, quan encara estava penjada d’en Mat i creia, un cop més, que s’apuntaria en aquell pla que fascinava a tots els adolescents. Menys a ella. Odiava la música electrònica, però el cartell que li havien penjat l’Alexandre i en David de ser sempre la que tallava el rotllo, l’obligava a assistir. Aquella nit, ells i els amics d’en David van comprovar la poca resistència de la Susan amb l’alcohol i la seva poca gràcia a l’hora de ballar.
Ara es tornaven a trobar i, tot i que sabia que sent la parella d’en David tindria bona rebuda, els vòmits per la finestra i els moviments descoordinats a l’Ultra Music Festival no se’ls podia treure del cap. Per sort, aquell primer contacte oficial amb el cercle d’en David com la seva xicota consistia només a anar a l’estrena de la segona entrega d’una trilogia de ciència-ficció de la qual la Susan ni tan sols havia vist la primera pel·lícula. Mai li havia interessat aquell gènere, però es mostrava oberta als gustos d’en David quant a oci. Però el que va succeir només arribar a l’entrada del cinema va fer que es replantegés els límits que havia ampliat en la seva flexibilitat.
Tot va passar en qüestió de segons, segons que per a la Susan van significar un etern malson, sense poder evitar viure’l en primera línia. Si bé és cert que, tenint en compte el caire de la pel·lícula i el seu peculiar públic, es retreia que s’ho podia haver imaginat. I, de fet, es va penedir de no haver fet cas a la seva intuïció en quant va veure que en David i el seu millor amic es van començar a disfressar. Com pot ser que a la Susan no li hagués nascut preguntar per aquella bossa que duia en David a sobre?, es preguntava ella mentre veia venir la tragèdia.
Aquell complement, un barret en forma de torre, fet amb un material veritablement immortal (acompanyaria a en David tota la vida), va despertar un acte reflex en la Susan, qui va deixar anar de cop la mà d’en David i que no va tornar a tocar durant tota la cita. Ni tan sols una capsa de crispetes compartides van servir per apropar-les. Però les seves mans no van ser les úniques que no van connectar. Per a la Susan, tot va estar dissociat. El seu interès no estava lligat ni amb la pel·lícula que estava veient ni amb la companyia. Només desitjava tornar a casa.
En sortir del cinema, i un cop la Susan i en David es van quedar sols, les inseguretats d’ell, sempre presents, es van manifestar com mai. El pitjor de tot va ser que a la Susan també. Cap dels dos entenia com una innocent disfressa havia significat tant. Però com si es tractés d’una revelació, les paraules de la Susan van sortir: “Què tenim en comú?” Tant un com l’altre es van quedar muts, mirant-se, sense saber què dir, ressonant aquella pregunta en els seus caps. Era com si no hagués sigut la Susan qui havia parlat, sinó com una veu omnipresent que els posava a prova.