N'hi ha prou? (Capítol VII)

- Així que xerra molt?
- Sí
- I què et diu?
- Res

S’havien trobat per fer un brunch al seu local de sempre, on servien els millors cupcakes de Greenwich. Charlotte era la millor amiga de la Susan des de l’escola. Era tot el que necessitava per contrarestar-la. Si hi havia dues persones realment compatibles, eren elles: La Susan era impulsiva, la Charlotte pràctica. Era evident que quan una de les dues necessitava sortir de la seva zona de confort, comptés amb l’altra. I aquella va ser una trobada que canviaria per sempre la vida de la Susan.

- Però tia, que només va ser un barret de no res i tu mateixa dius que se’l va posar només un moment. D’acord, entenc que et fes vergonya, però com per plantejar-t’ho tot…
- No dic que el punyetero barret hagi canviat res, però m’ha fet pensar… és com si hagués sigut la gota que fa vessar el got.
- Però, per què? No t’entenc.
- Perquè m’ha fet adonar de coses, no sé, que no acabo de veure la relació amb en David del tot “equitativa”, saps?
- A veure, explica’m millor això.
- Tu saps que a mi el mundillo d’en David, no em mola, no? Però estic oberta a conèixer més aquestes coses que li agraden i, de fet, algunes m’han acabat fent el pes.
- Correcte.
- Però, no sé, m’agradaria que fos més al revés… Inclús amb els amics. Aviam que ja sé que no té la culpa que en aquest grup es parli sempre del mateix, però m’avorreixo no saps com.
- Però, aviam, en David ha estat amb nosaltres súper integrat.
- Sí tia, però perquè nosaltres també ho facilitem.
- Doncs, digues-li.
- Sí, clar, i canviaran les seves converses només per mi, no?
- Continuo sense entendre què passa. Sigues més clara.
- Que no veig massa coses en comú. No sé, potser sí que és cert que des que he començat la universitat, he conegut a més gent amb qui connecto més a les converses, tractem temes que m’agraden més, és més fluid tot.
- I per què no tens aquestes converses amb en David?
- Per què no em neix… no sé, em fa la sensació com si ell estigués ancorat sempre en el mateix i no em genera ganes de parlar d’altres coses.
- Ja, però… tal com ho enfoques, sembla més aviat un problema teu que seu… Ja sabies com era en David. Vols dir que no estaves nerviosa de tornar-te a trobar amb la seva colla com la seva xicota? A més, tenint en compte com et van conèixer per primer cop?
- Doncs mira, això mateix pensava. I, de fet, sí que estava nerviosa. Però, després, em va crear una mena d’indiferència… com “vinga, altra vegada a parlar del videojoc tal, de la pel·lícula qual”.
- No sé què dir-te Susan… tu l’estimes o no?
- I tant que sí! Però mira, una altra cosa en què també vaig pensar. Sé que ell també m’estima, però és fred de vegades. Quan estem amb els seus amics, sembla que no existeixi, per exemple. Sembla que estigui embadalit d’ells. I tampoc és molt afectuós… Aviam, té detalls brutals, però no sé, es veuen esporàdicament. Per exemple, en el nostre aniversari, d’acord, vam manar a sopar per celebrar-ho, però semblava un dia més. Esperava unes paraules boniques, unes mirades diferents…
- Ja…
- Estic demanant massa?
- Ni sí ni no. Estàs demanant el que necessites.