Cercador
N'hi ha prou? (Capítol I)
Un relat de: JuditNG- Compartir:
- Mira, aquest és en David.
- Sí, i aquesta és la meva germana Carrie, o també li pots dir imbècil.
Aquestes van ser les primeres paraules que la Susan va sentir d’en David. No li va costar gens detectar que el menyspreu entre els dos germans era mutu. S’assemblaven molt, no es podia negar el parentesc, però quedava clar que l’amor fraternal encara havia de madurar.
En David i l’Alexandre es coneixien de tota la vida, com les seves germanes, l’Alice i la Carrie. Els pares de l’Alexandre es van mudar a Nova York des de Los Angeles un cop casats, quan el pare va decidir invertir la seva herència a muntar un negoci de productes importats d’Israel al barri jueu i comprar un pis a Seaport, prop del pont de Brooklyn. Allà van conèixer als pares d’en David, que els van donar la benvinguda a l’edifici i al barri. Va passar molt poc temps perquè passessin de ser veïns a ser també amics. Els pares d’en David els hi ensenyaven els millors racons i locals de Manhattan i els pares de l’Alexandre els convidaven a passar els estius al seu apartament de Miami. Aquell estiu, però, va ser el primer que tornaven a coincidir després de temps, a causa del naixement i criança de la Carrie. Durant aquell temps, l’Alexandre va fer colla amb la Susan, l’Alice, en Mat i en James, els pocs novaiorquesos que estiuejaven en aquella zona residencial de Miami Beach.
Al poc que la Susan i en David es van presentar, va arribar l’Alice. No van caldre presentacions, ja que l’Alice va conèixer en David la nit d’abans. Ells dos i l’Alexandre van assistir la nit anterior a la inauguració de l’Antonella, un elegant restaurant italià de dues plantes situat a la costa, prop de l’Allison Park. Aleshores, encara no havia arribat el vol on anaven en Mat i en James, i la Susan, com de costum, s’havia excusat en l’últim moment, ja que es veia incapaç d’anar-se’n a dormir tard i temia que el sopar s’allargués més del compte.
L’Alice era una noia que no passava desapercebuda i ho sabia. Tenia uns ulls verds i clars que contrastaven amb unes pestanyes llargues, en una cara de pell fina, pòmuls ferms i somriure gran. No era d’estranyar, doncs, que tant l’Alexandre com en David quedessin embadalits des del primer dia que la van conèixer. També era la confident de la Susan, que coneixia de sobres l’efecte que provocava la seva amiga en els homes, fet que no li importava sempre que no fos en Mat qui caigués en els seus encants.
Aquella tarda només van ser ells quatre passejant pel port de South Beach. Per a decepció de la Susan, ni en Mat ni en James es van voler afegir i preferien reservar-se per a un pla més motivador per a ells. En David i l’Alexandre comentaven meravellats cada una de les llanxes, lots i petites embarcacions aparcades on es colaven, mentre la Susan i l’Alice vigilaven que ningú els veiés. A la tornada, com una baralla de galls, l’Alexandre i en David s’esforçaven a fer veure a l’Alice els seus suposats interessos comuns, mentre la Susan ho presenciava i intercanviava mirades còmplices amb la seva amiga.
- Sí, i aquesta és la meva germana Carrie, o també li pots dir imbècil.
Aquestes van ser les primeres paraules que la Susan va sentir d’en David. No li va costar gens detectar que el menyspreu entre els dos germans era mutu. S’assemblaven molt, no es podia negar el parentesc, però quedava clar que l’amor fraternal encara havia de madurar.
En David i l’Alexandre es coneixien de tota la vida, com les seves germanes, l’Alice i la Carrie. Els pares de l’Alexandre es van mudar a Nova York des de Los Angeles un cop casats, quan el pare va decidir invertir la seva herència a muntar un negoci de productes importats d’Israel al barri jueu i comprar un pis a Seaport, prop del pont de Brooklyn. Allà van conèixer als pares d’en David, que els van donar la benvinguda a l’edifici i al barri. Va passar molt poc temps perquè passessin de ser veïns a ser també amics. Els pares d’en David els hi ensenyaven els millors racons i locals de Manhattan i els pares de l’Alexandre els convidaven a passar els estius al seu apartament de Miami. Aquell estiu, però, va ser el primer que tornaven a coincidir després de temps, a causa del naixement i criança de la Carrie. Durant aquell temps, l’Alexandre va fer colla amb la Susan, l’Alice, en Mat i en James, els pocs novaiorquesos que estiuejaven en aquella zona residencial de Miami Beach.
Al poc que la Susan i en David es van presentar, va arribar l’Alice. No van caldre presentacions, ja que l’Alice va conèixer en David la nit d’abans. Ells dos i l’Alexandre van assistir la nit anterior a la inauguració de l’Antonella, un elegant restaurant italià de dues plantes situat a la costa, prop de l’Allison Park. Aleshores, encara no havia arribat el vol on anaven en Mat i en James, i la Susan, com de costum, s’havia excusat en l’últim moment, ja que es veia incapaç d’anar-se’n a dormir tard i temia que el sopar s’allargués més del compte.
L’Alice era una noia que no passava desapercebuda i ho sabia. Tenia uns ulls verds i clars que contrastaven amb unes pestanyes llargues, en una cara de pell fina, pòmuls ferms i somriure gran. No era d’estranyar, doncs, que tant l’Alexandre com en David quedessin embadalits des del primer dia que la van conèixer. També era la confident de la Susan, que coneixia de sobres l’efecte que provocava la seva amiga en els homes, fet que no li importava sempre que no fos en Mat qui caigués en els seus encants.
Aquella tarda només van ser ells quatre passejant pel port de South Beach. Per a decepció de la Susan, ni en Mat ni en James es van voler afegir i preferien reservar-se per a un pla més motivador per a ells. En David i l’Alexandre comentaven meravellats cada una de les llanxes, lots i petites embarcacions aparcades on es colaven, mentre la Susan i l’Alice vigilaven que ningú els veiés. A la tornada, com una baralla de galls, l’Alexandre i en David s’esforçaven a fer veure a l’Alice els seus suposats interessos comuns, mentre la Susan ho presenciava i intercanviava mirades còmplices amb la seva amiga.