Cercador
N'hi ha prou? (Capítol III)
Un relat de: JuditNG- Compartir:
- Es trobava a faltar estar a casa, però ara només t’enyoro a tu
Encara faltava una setmana perquè la Susan tornés a Nova York. Els seus pares havien decidit fer una parada a Washington per passar els últims dies de vacances i celebrar l’aniversari de la inauguració de la ciutat.
Va somriure en llegir aquell missatge i encara va desitjar més tornar a veure en David i regalar-li el clauer que va trobar en una botiga de Fisher Island. Es tractava d’una il·lustració gòtica d’un peix vela feta artesanalment amb nacre. La lluentor iridescent d’aquell material li va fer recordar la varietat de colors que havia existit i encara era present en la seva relació, que fluïa lliurement com aquell peix vela.
Estirada en el seu llit, mentre escoltava “Fly me to the moon”, feia repàs de com havia somiat sempre el seu amor d’estiu abans de conèixer en David. I, efectivament, la realitat era capriciosa. En Mat tenia tot el que a ella li agradava: un noi de món amb carisma i humor fi. El que no imaginava és que a l’Alice també li acabés agradant aquest prototip i que hagués fet tan bon paper davant d’ella com a amiga, a la vegada de fer-li creure a en David que tenia possibilitats d’estar amb ella. Tampoc s’esperava que, després de mirades còmplices, en Mat es decantaria per qui sempre l’havia ignorat. En Mat i l’Alice van tenir una brevíssima relació de tres mesos, temps que els hi va servir a la Susan i en David per obrir els ulls i adonar-se del que sempre havien tingut al davant. Qui ho havia de dir? Els amics confidents s’havien enamorat.
També pensava en l’Alexandre, el nexe de tot. Mai s’hauria imaginat que el noi més tímid i assenyat del club de surfistes seria un dels seus millors amics i que, de pas, li presentaria al seu primer amor. Veritablement, a la Susan li feia dubtar a vegades del seu gust, ja que l’Alexandre era un noi afable i desitjable. La persona ideal des de qualsevol perspectiva. Evidentment, va cridar l’atenció de la Susan en quant el va veure, però, des del primer moment, sabia que aquella persona mai formaria part de la seva vida sentimental.
La Susan tenia les seves idealitzacions, com qualsevol adolescent. Però en David l’havia agafat per sorpresa. Tot i haver-lo conegut dos anys enrere, a partir d’aquell estiu li resultava irresistible el seu posat innocent, entranyable les seves freakades i tremendament atractiva el control que tenia del seu cos, sobretot ballant. Havia quedat totalment desarmada de la seguretat que sempre aparentava tenir. Ella, de fet, era ben conscient que calia temps per conèixer-la. No semblava agressiva, però tampoc incitava a un apropament espontani de primeres. Guardava les distàncies sense adonar-se’n i, en les seves expressions, es podia llegir clarament quan algú podia formar part o no del seu cercle. En canvi, en David era ben bé el contrari. Sempre tenia una paraula amable o un gest que invitava a passar un moment agradable. En fi, la noblesa que ell tenia li feia creure a la Susan que era extensible a la resta de la humanitat.
De fet, no sabien què tenien en comú, ni tan sols sabien si coincidien en alguna cosa. Allò va sortir del no-res i, sense preveure-ho, un altre “allò” va durar per sempre.
Encara faltava una setmana perquè la Susan tornés a Nova York. Els seus pares havien decidit fer una parada a Washington per passar els últims dies de vacances i celebrar l’aniversari de la inauguració de la ciutat.
Va somriure en llegir aquell missatge i encara va desitjar més tornar a veure en David i regalar-li el clauer que va trobar en una botiga de Fisher Island. Es tractava d’una il·lustració gòtica d’un peix vela feta artesanalment amb nacre. La lluentor iridescent d’aquell material li va fer recordar la varietat de colors que havia existit i encara era present en la seva relació, que fluïa lliurement com aquell peix vela.
Estirada en el seu llit, mentre escoltava “Fly me to the moon”, feia repàs de com havia somiat sempre el seu amor d’estiu abans de conèixer en David. I, efectivament, la realitat era capriciosa. En Mat tenia tot el que a ella li agradava: un noi de món amb carisma i humor fi. El que no imaginava és que a l’Alice també li acabés agradant aquest prototip i que hagués fet tan bon paper davant d’ella com a amiga, a la vegada de fer-li creure a en David que tenia possibilitats d’estar amb ella. Tampoc s’esperava que, després de mirades còmplices, en Mat es decantaria per qui sempre l’havia ignorat. En Mat i l’Alice van tenir una brevíssima relació de tres mesos, temps que els hi va servir a la Susan i en David per obrir els ulls i adonar-se del que sempre havien tingut al davant. Qui ho havia de dir? Els amics confidents s’havien enamorat.
També pensava en l’Alexandre, el nexe de tot. Mai s’hauria imaginat que el noi més tímid i assenyat del club de surfistes seria un dels seus millors amics i que, de pas, li presentaria al seu primer amor. Veritablement, a la Susan li feia dubtar a vegades del seu gust, ja que l’Alexandre era un noi afable i desitjable. La persona ideal des de qualsevol perspectiva. Evidentment, va cridar l’atenció de la Susan en quant el va veure, però, des del primer moment, sabia que aquella persona mai formaria part de la seva vida sentimental.
La Susan tenia les seves idealitzacions, com qualsevol adolescent. Però en David l’havia agafat per sorpresa. Tot i haver-lo conegut dos anys enrere, a partir d’aquell estiu li resultava irresistible el seu posat innocent, entranyable les seves freakades i tremendament atractiva el control que tenia del seu cos, sobretot ballant. Havia quedat totalment desarmada de la seguretat que sempre aparentava tenir. Ella, de fet, era ben conscient que calia temps per conèixer-la. No semblava agressiva, però tampoc incitava a un apropament espontani de primeres. Guardava les distàncies sense adonar-se’n i, en les seves expressions, es podia llegir clarament quan algú podia formar part o no del seu cercle. En canvi, en David era ben bé el contrari. Sempre tenia una paraula amable o un gest que invitava a passar un moment agradable. En fi, la noblesa que ell tenia li feia creure a la Susan que era extensible a la resta de la humanitat.
De fet, no sabien què tenien en comú, ni tan sols sabien si coincidien en alguna cosa. Allò va sortir del no-res i, sense preveure-ho, un altre “allò” va durar per sempre.