Nens perduts

Nens perduts que necessiten persones que els estimin. Potser tenen 3 anys, o 5, o 8 o 10... segur que són millors que nosaltres. Són la realitat que ens convé més oblidar, que no volem mirar als ulls, que amaguem voluntàriament inconscients sota una moneda, girant-la cap a la vida feliç. Ens és més fàcil així. Però de la mateixa manera que sabem que aquella moneda és allà, és tan possible que un dia pel carrer la veiem i la destapem novament.. I és que recordem que qui la va deixar a terra vam ser nosaltres mateixos, i ens en penedim una altra vegada, i una altra i una altra, sense parar, sempre tornant a oblidar que ells estan allà, i que no pel sol fet de girar-los l'esquena pel mal que ens fa veure desapareixeran. Doncs no. I fot ràbia sentir pena i compassió, i odi, remordiments, dolor. Podem fer-hi tant i en fem tant poc, ens sentim culpables per no haver nascut (d'alguna manera) en el seu lloc, però al mateix temps ens terroritza imaginar-nos-ho, però això ho defugim? No ho sé. Però ells continuen estant-hi, continuen patint, i tampoc en tenen la culpa.
N'hi ha que moren de fam, d'altres que es tornen soldats, d'altres violats, martiritzats, n'hi ha que valoren tantíssim algo que als nostres ulls sembla una banalitat... No sabem, no aprenem, i a través d'ells ho fem cada vegada que ens recordem que hi són, lluny, però presents, persones igual que tu.
No és just, però segur que fins i tot aquest escrit el tornaràs a guardar en els records selectius que voluntària o involuntàriament descartaràs dels que et vinguin al cap perquè sí. Quina pena que siguin ells qui no fent res ens ajudin a pensar i valorar i nosaltres, que sense fer res és quedi justament en això: res.


Ironia? Potser sí... Segur.