naufragi d'amor

Després de despertar-me sentint alguns ocells dringar, perquè, sí, semblaven campanetes, i amb una llima elèctrica destrossant els matinals timpans tant verges, i dir-me, després de mandrejar, "desperta't" ;) he gaudit del comentari més vigorós i intens rebut fins ara.
Però fa dies que he naufragat, però crec que el vaixell s'ha ensorrat... així que he entrat cap aquí, amb cert desig terapèutic. Però, ai las, m'he trobat un poema urbà (que postmodern que queda, no?) d'intens amor, amb unes paraules situades i escollides singularment.
I carai, com m'ha agradat... avui faré un bon esmorzar i brindré amb llet amb cola cao pels naufragis d'amor!

molt bonic, deliciós.

Una forta abraçada

Com també pots comprovar en els encomiables comentaris de Bruixot, Aleix i Salz., quan acabem de llegir els teus poemes (que són relats -sí, i tant!- profunds que sempre ens arriben al cor) no tenim cap dubte que hi ho escriu és una persona extraordinària. I d'això sí que ens n'alegrem moltíssim.

Jo personalment t'he de dir que la TEVA força de descripció i traça per triar cada paraula és inqüestionable.

Per exemple: en la primera estrofa on parles de mel/sal i bes/por o fas servir els verbs somriure/esquinçar, haver-te decidit per aquest registre (naufragi/metro) en aquest hipotètic naufragi és transportar-nos a aquell moment, a aquell paisatge utilitzant el millor vector que tenim: els sentiments.

Les dues estrofes següents estan amarades de realitat i sensualitat, i en això -sobretot- hi contribueix la disposició de cada mot (no naveguen a l'atzar).

Els teus poemes són per llegir en veu alta, han d'anar acompanyats del gest i del to escaient per anar retornant, poc a poc, al punt inicial: tan real, tan humà i tanmateix tan urbà.

I, insisteixo, quan t'agraïm infinitament els teus comentaris ho fem perquè veritablement volem continuar llegint els teus poemes. Anem tots en la mateixa nau, i, estigues segura que amb tu a bord, no hi haurà naufragi possible.
No exagero, algunes paraules només són recollides pels que tenen coratge: com tu.

El teu paisatge interior és admirable.

Una abraçada!
:-)

Primer de tot, agrair-te el teu comentari.
I ara, el teu: no sóc una gran entesa en poesia, i tampoc sóc cap experta fent comentaris, però sempre intento explicar, si més no, el que m'ha significat el relat que he llegit, o què m'ha provocat.

Voldria mostrar la meva admiració per la metàfora que fas en tot el poema amb el món mariner i el món d'un rampell amorós en ple carrer Urgell (quina gràcia, hi tinc un piset a aquest carrer!). M'agrada com expliques el bes, com en aquest moment no hi ha res més per tu en aquell moment tret de les sensacions que la persona que et té presa et provoca.

Un relat excel·lent. Et mereixes un barret.


Salz.

Quan escrius aquests versos tant ben trenats, el mar al mig del carrer Urgell, és quan navegues mar enllà de les fortes onades, les veles al vent, buscant els ports que t'esperen....
Una descripció preciosa del sentiment que tot s'ensorra quan amb els seus dits et desfant totes les màscares que havies construït.
Em trec el barret (figuradament).