Narcís davant l'espill (2)

en penyora els teus somnis...
Una imatge que condensa amb senzillesa l'angoixa de no saber qui ets. Narcís és l'home del mirall? Aquell que havia mort?
Cada poema que escrius, una volta de cargol a aquest univers en suspensió que ens estàs obsequiant.

Incertesa, por, dolor... La mirada freda, objectiva, a l'espill, ens retorna una acta notarial, no ja de dubte, sinó de certesa de la inutilitat de la lluita. El castell no és ni tan sols de cartes, és de sorra, i el vent i les onades hi estan fent estralls. Narcís ha descobert la veritat, i la veritat fa molt de mal.

I és el dubte que té el nostre rostre, tan conegut, alhora tan fràgil dins la mateixa consciència.
Sí, el temps del recompte, de les pors i de les angoixes acumulades al llarg dels segles i que arrosseguem dels nostres avantpassats, com un llastre de solitud immensa on no veiem un futur on poder començar des de zero.

Estimat, com et comprenc dins l'ombra que reflecteix aquest maleït espill.

Una experiència llegir-te, no tant sols un plaer i prou, no, un remoure's el pensament cercant impossibles.

gyps

Crec que ja t'ho deia al teu anterior Narcís.... aquest és un Narcís emmirallat en una mena de malencònica i desencisa introspecció.
La bellesa és la del narrador que el narra, la bellesa formal sempre impecable i la bellesa sinó ferma amb què s'endinsa en la recreació de la seva vida interior. Tot i desprendre sensació de finesa, no em sembla tènue , vaja...
Una salutació,

franz

Ja veig que t'has posat el nom complet
i que segueixes fent els teus poemes,
malgrat que ja no siguen de catorze.

Vas contestant encara les preguntes
que et vas fent de sempre a tu mateix,
has de continuar aquest monòleg
que ens fa gaudir a aquells que t'admirem.

Mira't al teu espill sempre que vulgues
i dis-nos què has vist a l'altra riba,
nosaltres romandrem a aquesta banda
a l'aguait de senyals que reconèixer.

Mentre, la nostra Musa ha ingressat
a l'Ambulatori del poble sense dents,
i aleshores, ni ens parla ni ens inspira...