MOSQUITS

En Martí era un ratpenat. Es passava el dia lliscant en la frontissa entre la mandra i el cansament. La mandra de la flassada fins el coll i el cansament de les nits de caceres infructuoses pels teulats i les bardisses. S'aixecava i volava amb els ulls tancats i les ales esteses afinant el radar per no escalabrar-se. Quan s'havia afartat de mosquits tornava a dins de casa i es despertava desorientat, amb la infermera prenent-lo de bracet i que parlant-li suaument, el duia a l'habitació, l'acotxava i li cantava cançons de bressol -a ell, que n'havia de fer noranta demà passat- fins que s'adormia plàcidament.
   L'endemà al matí la Martina el visitava i li feia moixaines i esmorzaven plegats. Després ella parlava amb l'infermera i el rostre se li tornava una ombra insípida i fosca. En Martí no sabia de què parlaven, elles dues, però les imaginava dient que no podia ser, que l'havien de vigilar més, de nits, que les seves escapades podien ser perilloses i fer-se mal. Que potser l'havien de lligar al llit o tancar-li la porta de l'habitació. "Això no ho faran, l'habitació no és individual, on dormirà la Martina? Però si em lliguen... se'ls cruspiran els mosquits!"