Mònoleg de la senyora Lluisa en un d'aquells dies

L'Autobús va ple. Sempre va ple l'ú aquesta hora. Encara bó que no hi ha la Tomassa avui. Si hi fos faria veure que no la veig, però no ser si em serviria de res. Si pogués seure i mirar per la finestra, potser em podria aguantar aquesta angunia que m'humiteja els ulls. Quina ràbia em fa. Ja hi tornem a ser. L'esponja al clatell que em deia la mare de petita. Ja torno a tenir l'esponja al clatell. Estic tan cansada... Només vull arribar a casa i ficar-me al llit, i plorar si vull, sense que ningú em vegi. Potser és a casa però no em dirà res. No diu res quan estic així. Millor. Només que em miri ja em molesta. Vull estar sola, sola, sola. Plorar i dormir, dormir, dormir. Hauria de trucar aquella que no hi vaig. La setmana passada ja la vaig deixar penjada. La trucaré si puc. Em tancaré fosca el llit i dormiré fins demà o l'altre. El que més ràbia em fa son les explicacions, després ho has d'explicar. Ets sents més bé però gastes tanta força per explicar que a vegades torna el cansament i l'esponja al clatell. I no ho entenen. No ho entén ningú. Et diuen t'has d'animar!, i ets sents com una merda. Una cosa tan tova i una idiota que plora per res. Molts pensen que es cuento, ho veus des seguida. No hi puc fer res, ara he de dormir. No pensar en res. El metge es comprensiu, això és una malaltia, s'ha de prendre la medicina i esperar que passi i prou. I jo em repeteixo: és una malaltia, es una malaltia. Però una veu petita a dintre diu: ets feble, ets tova ets un coi de bleda. I després la gent tan amables, te tens d'animar dona, si no tens res per queixar-te, el teu home es un bon jan, els fills son grans i fan la seva, no us falta pas de res. I jo em mossego la llengua perquè tornaria a plorar. Es que no hi puc fer res, que no ho enteneu, ho cridaria però no dic res. A les revistes, hi ha gent que ho entén. Hi ha consells. Però el pitjor es aquesta veueta a dins que no ho entén, que es riu dels consells i em crida bleda, bleda, bleda. Ara arribaré a casa no diré res i em tancaré a l'habitació ben fosca. Feta un cabdell sota els coixins. Intentaré no pensar. Dormir i dormir. Se n'anirà a dormir a l'habitació del noi per no destorbar-me. I jo el voldré cridar que vingui, però l'esponja m'omplirà d'aigua el coll i ofegarà el crit. Millor així potser. I seguiré dormint i dormint i despertant-me i donant voltes i plorant no sé perquè. No sé perquè.