MÓN BOGERIA: CAPÍTOL 2: MAD HI CREIX A POC A POC PART IV

MÓN BOGERIA: MAD HI CREIX A POC A POC PART IV

Des de les profunditats obscures de la ment hi surten les pitjors accions. Hem vist com a Món Bogeria es tortura o s'eliminen constantment nounats. La tortuositat de les tenebres alimenta de cada víctima que s'engoleix, per augmentar el seu poder i prosseguir amb la seua existència. La bogeria envolta a tots els habitants que ja no saben el que està bé o el que no. Sols tenen bàsicament un instint, el de supervivència.

Des de devoradors de criatures joves fins a assassinats o accidents obrades per éssers humans. Però a món bogeria els humans no són els únics éssers perillosos. També existeixen criatures obscures que es deliten assaborint els membres més dèbils de la comunitat humana. Els més indefensos.

Els bebés són uns exploradors nats, senten curiositat per tot allò que els envolta, però en Món Bogeria aquesta curiositat pot ser letal. Quan una criatureta s'allunya massa de la seua zona més segura s'endinsa en un món de possibilitats pertorbadores.

Observem com un d'aquests menuts s'allunya de la seua casa i s'endinsa al bosc. Gatejant s'endinsa el suficient per a no saber tornar. En un moment donat els seus genolls perden el sòl i cau rodolant per un desnivell. El seu cos acaba ple de tallets i raspades ocasionades per la vegetació. Les ferides hi comencen a supurar sang. El xiquet a penes d'un any de vida hi comença a plorar espantat, no li agrada el que li ha passat, no li agrada no saber on està i no poder eixir d'allí. Els seus crits i plors ressonen per la vegetació, però no hi surten del bosc, aquest bosc en concret hi té una mena de poder que no deixa que el so viatge molt lluny, diga'm que les fulles d'aquells arbres tenebrosos s'alimenten dels crits de dolor i pena.

Al cap d'una estona, cansat de no obtenir resposta i de què els seus crits no hagen atret cap criatura, el menut decideix moure's d'allí on està. Ell es troba gelat i cansat o podem saber per com tremola i els seus xicotets avanços. Xapoteja en alguns tolls d'aigua que hi ha per la zona, mentre avança sense seguir cap direcció concreta.

Així està uns vint minuts fins que en el moment d'intentar travessar dos arbres molt grans de sobte el menut no hi pot avançar més. Com més es mou per intentar desfer-se d'allò que l'apressa més embolicat està. Fins que finalment l'únic que pot fer és a penes respirar.

És en eixe moment quan des de la part més alta de la teranyina, una immensa aranya que estava vigilant des de les altes copes comença a descendir amb moviments estrambòtics. Cada vegada està més a prop de la seua presa. El bebé veu com l'horrorosa criatura s'acosta cap a ell, sense que puga fer, res, ni tan sols cridar.

Quan la criatureta nota les aspres potes de l'aranya en el seu cos intenta tornar a moure's, sense cap resultat. L'aranya agafa el bebé entre les seues potes i l'embolcalla amb la teranyina per complet. Sols li deixa un trosset perquè puga respirar. Tot seguit ascendeix per la teranyina fins a la copa de l'arbre.

Una vegada allí l'aranya deixa al bebé penjant d'una rama. Al seu voltant hi ha altres bosses amb altres bonys. D'un dels bonys prop al menut, aquest veu, i nosaltres també, com sobri una mena de capoll i ixen centenars d'aranyes, deixant les costelles d'algun altre bebé a l'aire. A vegades aquesta aranya i col·loca les seues cries en les preses perquè nasquen alimentant-se dels seus budells.

Pel que fa a la nova pressa a l'aranya li apeteix carn fresca, així que llança els seus sucs gàstrics per damunt del bebé. Aquest comença a desfer-se en mig d'un intens dolor, la seua pell, els seus músculs és transformen en unes farinetes, la qual l'aranya arreplega i la xucla. Finalment sols queden els ossos del bebé que serviran de decoració allà dalt o d'habitatge per les cries mentre siguen menudes.

Endinsar-se en les zones salvatges és un risc que et pot costar la vida com li acaba de passar a aquest menut. Hi ha tot tipus d'éssers esperant que algun temerari aparega per a devorar-lo. També les zones estan plenes d'obstacles que et poden lacerar, pantans en els quals et pots ofegar o caigues que duen a les profunditats de la terra i de les quals ningú sabrà res més de tu.

La vegetació tampoc és dòcil, hi ha plantes amb verins tan letals que et poden matar instantàniament i d'altres que et paralitzen el cos perquè una vegada posades les seues espores o llavors en el portador algun ser s'ho menge i després dissemine les llavors amb els seus excrements.

Però clar, no sols el món salvatge està pel de criatures, el món urbà també hi té els seus secrets obscurs amagats en els racons més obscurs de les poblacions. A l'aguait d'algun incaut al qual eliminar, siga per plaer o per a alimentar-se, ja que no totes les accions a Món Bogeria hi són per necessitat.