Mitxirrika

el teu relat, pel seu títol. Mitxirrika. Has llegit a Atxaga? Jo ho estic fent (El hijo del acordeonista), i parla de les mitxirrikak, de les papallones... de la paraula mitxirrika i de les altres maneres de dir papallona que hi ha en basc.

Però no hi trobo la relació amb el teu poema... Tot i això, m'ha agradat força.. bona dissertació sobre fins on podem arribar a entendre el món i a nosaltres mateixos.

fins aviat!!


Yáiza

Ufss noia!!
m'he llegit ja tots (potser me n'ha faltat algun :S) els teus relats i poemes, i t'he de dir que m'has deixat realment meravellada!

Sobretot pel que fa als petits relats aquests que has dividit en capítols. Els he trobat d'un gust i d'una perfecció lèxica impressionants... M'han encantat, de debó! I els poemes i tot lo altre, el mateix! jeje

Llàstima de no haver-te llegit abans! jeje a partir d'ara, ho faré sempre ;)

Un petonet wapissimaaaaaa

Un poema que conté paraules fortes, molt carregades de significat: prohibit, por, pànic, inevitable... i verbs contundents: arriscar, patir, reconèixer, tremolar, bategar... i que acaba amb un símbol d'esperança: el somriure d'una altra persona.

Aparentment senzill, te'n surts amb escreix del risc de caure en el pessimisme absolut.

Una frase realista que acull els temors humans: "ens fa por arriscar, agafar-nos els dits, tornar a patir."

Ben fet!

Estic encantada d'haver-te descobert i espero poder tornar per aquí a llegir més coses teves.

T'envio una abraçada per celebrar la coincidència d'avui,
Unaquimera

amb allò fàcil, gratuït... o somiem allò impossible.
De vegades els dits se'n amaguen atemorits dins les mànigues i altres s'allarguen i perden de vista la mà.
Però al final... sempre ens queda... un somriure
Genial poema!
Petons i una abraçada!
Gràcies pels teus incontables comentaris.

... però tindrem sempre el somriure.

quina llum, quins colors...