Miss Stapleton

Un relat de: Frèdia


«El meu cor sent més amor del que els meus llavis poden expressar» (William Shakespeare).

Quan era jove, va interpretar, durant nou setmanes, el paper de la seva vida. Això va ser ja fa molt de temps, però com més temps passa més nítid és el record d'aquells dies. La mare feia de sastressa al teatre Principal, on tenia cura de tots els vestits d'època, mimant-los com si fossin nadons. Ella es fixava en tots els detalls perquè ja, de ben petita, sabia que un dia faria la mateixa feina. Quan la mare va considerar que era prou responsable, va fer que la contractessin per ajudar a vestir les actrius. Es va estrenar amb El mercader de Venècia. El vestit de la Pòrcia era de color salmó amb un voraviu de fil daurat i unes perles cosides delicadament al coll i als punys. El cor de la Gladys, mentre ajudava a vestir la primera actriu, li bategava molt i molt fort. Des del dia de sant Jordi fins a les acaballes de la primavera, el teatre Principal sempre representava una obra de Shakespeare. L'any següent li va tocar el torn a El rei Lear, i si el vestit de la Pòrcia era una joia, el de la Cordèlia, la feia esborronar. Encara li passa ara quan hi pensa. Aquella tela tan vaporosa i suau, aquelles mànigues tan amples i tan llargues com ales de cigne, aquell frunzit tan afavoridor al voltant del pit... Se l'havia d'emprovar. La temptació era irresistible. I amb el vestit posat la va trobar el director de l'obra i ella no va saber com excusar-se. Només se li va acudir dir: «La mare no en sap res d'això». I el director la va mirar una bona estona abans de preguntar-li: «T'agradaria fer de Cordèlia?». I és clar que sí, com podia fer una pregunta tan absurda un director d'anomenada! Amb el vestit posat, va fer una petita reverència i després un gest subtil amb les mans tot acostant-les al pit: «El meu cor, senyor, sent més amor del que els meus llavis poden expressar». La veu no li va tremolar gens ni mica. «Segueix», va dir el director. I ella va continuar amb dues o tres frases més. El director li va dir: «Et vull veure demà als assajos». I així va anar. De posar-li al vestit a la primera actriu, a que la mare l'ajudés a vestir per sortir a l'escenari. L'estrena va ser un èxit, «la descoberta d'una actriu immensa», va dir la crítica. «Miss Stapleton, que pot contestar una pregunta?». Les contestava totes. «Miss Stapleton, si us plau, pot signar un autògraf per la meva filla?». Els va signar tots. «Miss Stapleton, ens faria l'honor d'assistir a la nostra festa?». A totes hi va anar amb molt de gust. En una d'aquelles festes, hi havien convidat el fill de l'ambaixador mexicà i la Gladys Stapleton se'l va mirar amb els mateixos ulls que abans s'havia mirat el vestit de Cordèlia. «L'he vista al teatre, miss Stapleton. Encara em fan mal els palmells de tant aplaudir. Miri, miri, com n'estan de vermells». I era cert. Era ben cert. Per això se'n va anar a viure amb el jove mexicà. Per això va deixar els escenaris i la glòria. Per això ara passeja tota sola pel jardí, sota el sol esquifit d'una ciutat de l'interior, lluny del mar de la seva infantesa. Qui sap on deu ser ara, el jove mexicà! Mort, tal vegada. Com ella ho estarà ben aviat. «Miss Stapleton, entri, que ja fresqueja», li diu l'infermer, «que no li ve de gust jugar la partida de bridge?». Com si l'hagués vista jugar alguna vegada! Sempre li ha d'interrompre els records... «Us estimo tant com he d'estimar-vos, ni més ni menys», pensa mentre acosta les mans al pit i encara sent el tacte de la tela vaporosa i del frunzidet que l'enamorava.

Comentaris

  • Miss Fredia...[Ofensiu]
    nuriagau | 20-04-2011 | Valoració: 10

    Com si d’un drama de Shakespeare es tractés, ens has narrat la història de Miss Stapleton. Narrat amb una prosa exquisida que emociona al lector de la mateixa manera que s’emociona la protagonista. Una dona que, per qüestions de l’atzar, aconsegueix fer realitat un somni que semblava impossible. Més tard, abandona aquest somni, per anar darrere d’un altre somni amb forma d’home que també sembla abandonar-la.
    Al desenllaç, apareix ella, ja d’edat avançada, sola i vivint dels records de joventut.
    Un relat amb un sol paràgraf que es llegeix d’una sola tirada.
    Ens seguim llegint,

    Núria

  • Vaig endarrerida...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 19-04-2011

    no a llegir-te, però si a comentar-te. Bé, hi ha una part positiva, i és que abans de fer-ho, torno a endinsar-me en el relat i tinc el plaer de degustar-lo encara més. En aquest has fet que em situés ràpidament en el lloc, en la portadora del vestit, allà dalt de l'escenari. La teva fluidesa alhora de relatar és extraordinària, al meu parer, perquè aconsegueixes que sembli senzill el que tots sabem que no ho és. Fas que ens endinsem en el cor del personatge, que ens siguin properes les seves vivències i les seves emocions, gairebé fins a tocar-les.
    M'ha agradat molt el relat, més encara en aquesta segona lectura. I voldria aprofitar (ja sé que tard, però és que darrerament estic lenta :-), el fet que hagis tornat a escriure. Llegir-te és un plaer, i dels bons. Aniré passant pel teu racó...
    Una abraçada, guapa!

  • Atrapa...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 19-12-2010 | Valoració: 10

    Atrapa. Aquesta és la paraula... atrapa. Quan comences a llegir notes que no pots deixar de fer-ho. Quan acabes, tens la necessitat de tornar a llegir el relat per a assaborir-lo una mica més. Possiblement el voldries més llarg, però segur que deu tenir les paraules justes.
    —Joan—

  • BÀLSAM ENCISADOR[Ofensiu]
    umpah | 20-10-2010

    Quina descoberta !!

    és un relat per llegir en veu alta, ofereig una sonoritat dolça i melangiosa entre somnis i records. És un bàlsam encisador.

    Records i records ... uummmm

    UN RELAT PRECIÓS

    Felicitats

  • Esplèndid!!![Ofensiu]
    copernic | 12-10-2010


    Un relat que té el regust dels grans clàssics perquè parla d'emocions i sentiments. Amb una factura impecable i una narrativa fluïda i amena descabdelles una història amb anècdota i la fas l'objecte de la teva narració. Ets una escriptora d'aquelles que t'expliquen una història com si res, que et va entrant suaument, com aquestes infermeres tan hàbils que quan vas a fer-te un anàlisi et diuen: "una punxadetaaa" i tu ni tan sols notes res. Llavors el líquid en forma de torrent d'emocions, sentiments i sensacions et va entrant per la vena i es distribueix per tot el cos en forma de plaer literari. Repeteixo l'enhorabona per un relat tan rodó que res té a envejar a qualsevol de la Rodoreda, encara per l'estil podria assemblar-se més a Henry James o les germanes Brontë.
    Ha estat un plaer retrobar-nos a través del teu comentari de la meva llibreta vermella. M'agrada rebre comentaris però si són sobre la llibreta vermella encara més perquè no és una biografia si no una reflexió més o menys lúcida d'un adult sobre la seva vida. M'ha encantat el teu comentari tan elogiós i me'n alegro de que t'agradés "El quadern gris" És, probablement un dels millors llibres de la literatura catalana, imprescindible per conèixer certs aspectes de les figures fonamentals del noucentisme i sobre tot, per gaudir del plaer de les descripcions, dels adjectius i del lirisme incontinent de Pla. Pura poesia, com tu dius.
    Espero retrobar-te aviat, encara que l'escriptura és necessitat i tothom té la seva freqüència. Tot i així espero no haver d'esperar tres anys més per llegir-te.
    Amb molt d'afecte.

    copernic

  • Relat humà[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 24-09-2010 | Valoració: 10

    Et llegeixo per primera vegada. Mitjançant el FÒRUM. Un Relat que m'agradat molt.
    En la teva biografia sembla que valores molt els records. Jo, opino el contrari. Els records son informació, mai estada. Cal viure en PRESENT i el PRESENT. Fredia és un opinió opinable.

  • L'èxit pot ser tan efímer ![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 24-09-2010

    Com a gran afeccionada que he estat a interpretar, m'ha encisat el teu relat, Fredia.
    Seguiré llegint-te.

  • Teatre i vida[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 09-09-2010 | Valoració: 10

    La màgia del teatre enlluerna a moltes persones, deia Arthur Miller que el teatre no podia desaparèixer mai perquè era l'únic art en que la humanitat s'enfrontava a sí mateixa.
    M'ha semblat el conte molt ben estructurat i amb el glamour d'una xica que arriba a l'Olimp de l'art, a fer un Shakespeare, perfecte, fins que al final deu estar ja vella i trista com pertoca a una persona que ha viscut i ha tingut o ha vist acomplert el seu somni i es troba a l'ocàs de la seua vida.
    Molt nostàlgic, glamourós, colorit i joiós alhora.

    M'ha agradat Fredia, el conte, bé, et deixe i dir-te que et seguiré llegint.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: