Mirant la lluna

Mirant la lluna penso en la meva vida. Sentiments que em traspassen l'ànima i m'acceleren el cor.
Quantes coses podem emmagatzemar dintre l'ànima? Amor, dolor, por, alegria...
Però tot fa pes. Aquestes pedres que de vegades ens fiquem dintre de les butxaques no són problemes sinó sentiments.
Odi, enemistat, rancor, per què?
Llavors dintre la lluna veig reflectida la meva cara. Em miro. Penso quin dia va ser el que vaig odiar per primera vegada. El més curiós és que no visualitzo la cara de la persona que més odio en aquest món. No veig la seva cara perquè després de tants anys ja no el recordo.
Però l'odio. L'odio per fer-me saber en alguns moments que és aquí. Que m'està observant. Que em vigila.
Odio que amagui el seu masclisme com a preocupació paternal. Odio que em digui filla quan m'ha marcat l'ànima de per vida. Odio la seva prepotències al descobert per fet de portar la seva sang.
Mirant cap a la lluna veig la mama ara. L'escolto parlar.
- No ho facis! No val la pena! Només et pesa a tu, vida meva!
Un núvol m'esborra la seva imatge i al marxar torno a estar jo dins la lluna. Amor i gràcies.
Gràcies per la família que tinc ara. Gràcies perquè se exactament quin pare vull pels meus fills quan toqui. Gràcies per ensenyar-me la maldat i l'odi, protegiré les persones que m'estimo de persones com ell.
Pau. Una sensació de pau dintre de l'ànima. Una llàgrima que em cau per la cara. Una llàgrima d'alliberament. No tinc por. No em fas por.
Aquest cop, per primera vegada, he guanyat jo.
He guanyat moltes més nits de pau mirant la lluna.