MIRANT AL CEL

Mirant al cel

Potser a alguns no els va agradar, però se sap que la vida intel·ligent a la Terra sempre havia estat en perill, fet que mai no hem deixat de tenir present, ni en les actuals circumstàncies del sistema solar, tan diverses a un passat del que no en queden registres consultables.

Arribà un dia que la gent no coneixia cap altra manera de viure la nit, quan el cel tenia una altra claredat diferent a la del dia. No quedava ningú, de quan la Lluna era l’únic astre que voltava la Terra. Ningú podia rememorar que dia a dia, les generacions de més de tres segles feren un viatge interestel·lar, tot xino-xano, cap a Mart. El planeta s’atansava a l’òrbita terrestre, i viceversa.

Quan a finals del segle vint-i-un els humans varen colonitzar el planeta roig, es descobriren fonts d’aigua gelada sota la primera capa de sol marcià. Aigua dolça plena de vida microbiana latent, petites bèsties unicel·lulars en els primers estadis evolutius.

Cent anys després de la primera terra-formació de Mart, s’observaren lectures contradictòries d’òrbita i acceleració en el seu desplaçament estel·lar. Cinquanta anys després, quan la primera colònia ja era autosuficient, els diversos mesuratges encara ho deixaven més clar. Els planetes, en les seves espectaculars òrbites el·líptiques al voltant del sol, s’estaven apropant.

Descartada humanament la possibilitat de salvar cap vida intel·ligent, els càlculs astronòmics deien que, si no entraven en una òrbita entre ells dins els pròxims cinquanta anys, els planetes xocarien durant els següents dos-cents. I la vida animal a la Terra seria història. Altres formes de vida podrien estar gairebé assegurades.

Pas a pas, els eons ens han dut on som ara. És fantàstic llevar-se quan la Terra surt per l’horitzó. Sobre la vida intel·ligent d’aquells dies queda massa coses per estudiar, però l’actual simbiosi vital, humà marcià, ens ha permès expandir la ment i superar amb escreix la suposada intel·ligència d’uns simis que es creien evolucionats.