Mirallet, mirallet, digues, qui és la més bonica del regne?

- Quants anys té?
- Cinquanta-cinc.
Era el primer cop que consultava un metge d’estètica per injectar-me toxina botulínica a fi d’allisar l’entrecella, el front i les potes de gall.
Ara que és aquí, m’interpel·là el doctor, podria aprofitar per tractar les comissures labials amb una mica d’àcid hialurònic. Així, alentiria el decaïment del llavi superior, que, ineluctablement, anirà adoptant una corba lletjota i una expressió de mal llunada, indicava resseguint amb el dit les meves faccions a banda i banda de la boca, reflectides en un mirall d’última generació amb llum LED incorporada.
Ho veu? El rictus nasogenià ja comença a dibuixar-se-li. L’espill no enganya mai! judicà el metge talment un Pantocràtor. Recorda la carota de Don Corleone? Bonasera, Bonasera, què he fet perquè em tractis amb tan poc respecte?, doncs igual, va aclarir l’especialista imitant la ganyota del Marlon Brando en un dels seus papers més mítics. I ja se sap, als quaranta, ja decanta, i vostè ja passa, i de lluny! dels quaranta. Home, si m’ho posa així... Les dues intervencions li faran un total de sis-cents euros. Pagarà la pena, cregui’m. Es traurà deu anys, m’assegurà.
De fet, les arrugues es van atenuar i una nova rialla, pam més pam menys rejovenida, em recordava vagament la dels cinquanta. Treure-me’n cinc, ja m’anava bé.
Vaig tornar-hi cada any, fins que a partir de la seixantena les visites foren més freqüents. Cada matí, primer de tot, em mirava al mirall. L’espill no mentia! I és que ara, als sis mesos ja començava a veure’m un sec per aquí i un solc per allà. Brigitte, si no hi tens res..., deia el meu home. No poc. I aquests plecs tocant dels polsos! Estàs carregada de punyetes!
A sobre, amb el carall de la menopausa m’havia engreixat. El sagí s’havia acumulat arreu. Mirallet, mirallet, digues, on ha fet cap la meva silueta? No només la silueta, estimada... Que no la veus la papada que has creat? El meu millor aliat tenia tota la raó. Una sotabarba prominent se’m perfilava entre barbeta i coll.
Liposucció, senyora, sentencià el doctor, encarant-me a un mirall de tecnologia punta amb una funció de brillantor regulable. Guaiti, aspirarem el greix abdominal, el dels malucs, el dels sacsons dels braços i la barballera. L’especialista darrera meu i jo amorrada a la cornucòpia, fixi’s, digué, tibant-me la pell baldera de la mandíbula inferior cap a les orelles, què li semblaria si afegíssim un lífting facial? I posats a fer, podria arreglar-li la parpella caiguda, que ara té descompte, agregà amb aire de venedor ambulant.
Després de cobrar l’estalvi-jubilació abans d’hora, vaig ingressar de bon matí a la clínica privada, nova flamant, que s’havia obert a Pedralbes. Vaig sortir-ne l’endemà feta un eccehomo. Embenats pertot i una faixa estrenyent-me fins l’enteniment. Els ulls bufats i morats i l’expressió garratibada. En cas de dolor agut, prengui’s tres ibuprofens al dia... i a cagar a la via, només li calia afegir al reconegut cirurgià. Havent abonat a pes d’or el gram de llard i la nova caràtula, vaig tornar a casa.
Passat un mes, havia retrobat una figura de model. Em privava de menjar segons què, constreta a seguir una dieta rigorosa si no volia fer panxa altre cop. Endemés, addicta a les selfies, presumia d’una increïble fesomia juvenil.
Segons la ressonància, vostè pateix d’una hiperlordosi cervical severa, em diagnosticà el reumatòleg. Doctor, no m’espanti, què és això?, vaig preguntar amoïnada. Una accentuació pronunciada de la curvatura fisiològica cervical. Un bon gep parlant clar, replicà sense subterfugis el terapeuta.
Sort que el mirall només reflecteix el davanter!