Rafèu i Jalila

El Rafèu era la vuitena generació d’una família originària dels calls de Barcelona, que evità matances i expulsions gràcies als seus coneixements de medicina. Volia ser cirurgià i sempre tirà cap al sector humanitari, que de quartos ja n’hi havien arreplegat prou, deia. Els pares, amb un pragmatisme secular que havia contribuït, de ben segur, a la salvació de la nissaga, mormolejaven, primer s’ha de fer bullir l’olla, noi.
Amb la Jalila es conegueren una nit de Carnestoltes. El Rafèu, guarnit amb una màscara veneciana, passava per Ciutat Vella amb els seus companys, titubejant i mig engatat després d’una altra enganxada amb la xicota. Era de matinada i la jove palestina havia sortit al balcó. Feia uns mesos que, a l’empara dels serveis d’ajut internacionals, havia aconseguit fugir de la franja amb el germà gran. Les pors, però, entaforades durant el dia en un racó del cap, a la nit es desfermaven. Les pregàries a l’hora d’inhumar els pares, com un murmuri d’ultratomba, interrompudes pel tronar dels bombardejos, la despertaven sobresaltada i el desfici li causava un ofec que no la desemparava fins que, a la fresca de la balconada, retrobava l’hàlit a poc a poc.
Riu de la nafra el qui no ha estat ferit. Silenci! Quina llum brilla a la finestra? És l’orient, i Julieta n’és el sol! s’exclamà, embarbussat, en Rafèu, fent un gest de reverència sota el balcó. La noia esbossà una mitja rialla. Uns clotets se li dibuixaren a banda i banda de les galtes, els seus ulls foscos lluentejaren i els cabells, esbarriats per l’airina matinal, deixaren que els pits s’insinuessin sota la camisola talment pomes del paradís, presos d’un estremiment per la frescor de la rosada.
La Jalila es retirà púdicament i el Rafèu, apuntalat pels seus amics carrer amunt, recitava com un salm, febril i embriac, oh, soc un ximple afortunat!.
“Avís: les imatges poden ferir sensibilitats. Ahir al primer foscant, la franja entre les dues nacions s’esvaí enmig de la polseguera. Ombres fantasmagòriques deambulaven a la llum del crepuscle. La bomba derrocà una filera de cases. Escombralls, cossos inerts amuntegats i la despulla d’un nadó”. Vet aquí les darreres informacions del telenotícies vespre.
Surto, digué el xicot. És que no pots estar-te’n ni un sàbat, replicà son pare. A la vista de la situació, ja pots vigilar. Espero que aquell foll enamoriscament ja t’hagi passat, afegí l’home. No cal que m’espereu desperts. Dormiu tranquils, respongué en Rafèu. I deixà Sarrià direcció al Raval, on la seva benamada l’esperava.
Veient la maleta, el germà de la noia, oposat a la relació, feu que l’odi d’un poble masegat pels abjectes cabdills d’un i altre bàndol ressonés fins al cap del carreró, empudegat per la flaire dels panots entollats. El ruixat de la tarda també havia amarat l’enrajolat carmesí del balcó i la Jalila, inconsolable, a recules cap a l’eixida enaiguada, lliscà i es desplomà balustrada avall. En Rafèu, acompanyat del seu amic i confident, assistí a l’escena des del xamfrà del carrer. L’adolescent, inanimada, jeia al terra voltada d’espectadors. Quan un dels curiosos, passant a tocar dels nois, sentencià que no hi havia res a fer, l’enamorat es desprengué de la mà del company i errà, sumit en la desesperació, fins que el seu desconhort es transformà en glops d’aigua de mar. El cos del Rafèu fou trobat l’endemà.
La veu de la mort del jove corregué per l’hospital on havia ingressat la noia amb diverses fractures i un trauma cranià. En comprendre que es tractava del seu benamat, els ulls foscos de la Jalila es candiren fins perdre la lluentor i malgrat els esforços dels metges, amb el cor romput, es deixà llanguir fins retrobar, en la mort, l’amor etern. Talment una tragèdia antiga, talment la punició de l’home per l’home.