Dserodre

Durant els anys en què l’Estel Polar, el més fulgent de la volta celeste, fou pol·luït per una espessa bromallada que n’ocultava la brillantor i havia empudegat el regne del cel, el món va perdre el nord i els déus dels uns i dels altres se’n condolien.

Les deïtats eren anomenades en va sense miraments i esdevenien objecte de mofa i defecacions diverses. La mare dels ous, però, és que en nom seu es cometien les pitjors atrocitats. Tant les divinitats del Valhala com les de l’Olimp, ara els profetes cristians adés els hebreus, també els musulmans i, oimés, Buda que era un sant comparat amb segons qui, se’n feien creus de la cruesa i de la barbàrie que els humans eren capaços d’infligir-se. Els càstigs concebuts pels immortals en l’antigor, dels quals fe en donen les escriptures, no arribaven a la sola de la sabata de les galeres que l’home, aquest ésser de pet i fuig, era capaç d’imposar al seu proïsme.

L’ordre mundial s’havia transformat en una casa de bojos sense aturada. Això sembla ca la Quica! retrunyí Tor.

Els Creadors, cansats de trencar-se la closca en quin tipus d’allisada clavar, a tall d’escarment, a aquelles criatures consentides, malagraïdes i vils, van consultar els déus egipcis, a qui poc s'havia sol·licitat fins aleshores sinó per omplir caselles de mots encreuats. Ra, qui aprofità l’ocasió per lluir-se amb tota la celístia del seu plomatge, va prémer el pany de l’enllumenat amb el seu bec de còrvid, provocant una apagada general irremeiable mentre s’exclamava amb una cara com tres déus, a veure qui és el castís amb prou pebrots per tirar una altre petard ara, càsum l’olla!

I l’Estel Polar tornà a desentenebrir el nord.