La mar

La mar

Si no fas el cap viu, la mar t’engolirà. Avui hi ha maltempsada i valdria més que no sortissis amb la barca. Ta mar, te l’estimes tant que algun dia et punyirà el cor, m’avisa una veu interior.

Ca! S’abonançarà i aquesta tarda m’acollirà a la seva falda i em farà moixaines, perquè, tot i així, m’estima. I encara que, quan el vent s’esforça, la mar pot ser crua, s’abat quan l’airada cessa i es torna tendra i amb una veu manyaga em murmura a cau d’orella ets el meu tresor, m’assossego tot recordant.

Així que llevo àncores de bell nou perquè sento enyor d’aquella mar podrida que em canta una remor calma i serena. Mar de dones i enyor d’uns moments de complicitat que no tindré mai més amb ningú, perquè el lligam amb la mar és únic.

I salpo, confiada, malgrat que el xaloc comenci a llevar-se i m’empenyi cap a una costa llunyana. Tossuda, però, m’obstino a atènyer el seu si. I de sobte una borinor sorda anuncia tempesta, i una mar de llamp s’agita, esvalotada sense a penes motiu. I amb el meu bot fràgil, cofoia, atemorida, tremolo front una mar picada que sembla que busqui brega. I torno a fer el cor fort davant la seva neurosi que esclata en mar enorme. I en haver d’encarar-me a l’alçària d’onades que en fan tres com jo, la dona que soc se sent com la frèvola noieta que fou. I com més s’enardeix la mar, més reculo. Fins veurem tal la nena menuda que fui.

Em dol, mar meva, que el gregal guanyi empenta. I em sap greu la meva absència... Per què em vas deixar, filleta meva? I per un moment, torno a sentir el murmuri d’aquella mar bona, plana, que m’acaronava els cabells i que, serena, m’ajudava a agafar el son. I recordo quan, alegres, cantàvem i ballàvem. I fèiem riallades, felices...

La pudor de terra mullada que ve de marina endins amenaça, però, amb un nou oratge. I Thalassa, crua, enfurismada, rugeix PER QUÈ EM VAS DEIXAR? I fa malbé la meva mica de cuirassa deixant-me òrfena una vegada més. Perquè m’hi hauria ofegat en l’aigua cristal·lina dels teus ulls, dic somicant. Els llamps i els trons, ça i lla, desdibuixen l’abrilada, que es torna fosca i amarga. La mar desfeta brama VES-TE’N! I el dolor m’envaeix. I em sento desvalguda com la dona que torna a perdre tota estima de si i que, ennuegada pels sanglots, ha de reconstruir-se davant l’abandó. Davant l’abís que, a còpia de mala maror, es va obrint a poc a poc entre ambdues. Fossar on anem ensorrant aquella tendresa d’abans.

Romput el conhort amb què havia engalanat el meu buc, nedo entre paraules mig dites i aigua salabrosa que em cou al llagrimall. I em debato entre un pot-pourri de sentiments que justen per aflorar. Ara melangia tantost ràbia, tan aviat enyor com ganes de fugir. La dolça incorporeïtat del record embolcallant, com una cel·lofana delicada i fràgil, la feixuga evidencia de la forastera que he esdevingut, qui havent-se tornat estrangera a casa seva, cal que es negui la nostàlgia i retrobi la seva identitat mestissa en terra d’acollida. Allà, on, passada la nuvolada, sabrà una mar de lluny, bressol de sa vida, que podrà adorar en la distància.