L'andana

Melilla, 1 de juliol del 1969

Estimada Teresina,

Em supliques una explicació que justifiqui tants mesos amb l’ai al cor. Que exculpi totes aquestes cartes sense resposta que t’han fet marfondre, despitada pel desdeny. Estava torbat, esmaperdut, Teresina, submergit en un batalló de sentiments desnaturats, delitosos i inexpiables. Vaig fer abstracció del temps perquè hauria volgut aturar-lo. Quant a tu, era més fàcil ignorar-te. No et demano que em perdonis, només espero que algun dia em puguis entendre.
Quin record tan esperpèntic aquell bes apassionat en dir-te adeu, i que remota em sembla la teva silueta, immòbil com un espectre, en aquella andana. L’estació desaparegué en la llunyania mentre el xiulet del ferrocarril sonava com un clam alliberador, provocant-me una excitació visceral i indesxifrable. El servei militar m’allunyava de tu, Teresina, però, sobretot, del pes de la consciència. Com una mena de purgatori redemptor, de electro-xoc. “Tornaràs fet un home!”, em va prometre el pare.
De petit, mossèn Andreu ja m’ho deia que ens assemblàvem. Era la seva manera d’alertar-me. Jo no fora mai com mon pare. Te’n recordes, Teresina, de la gràcia que tenia aquell sant home en repartir l’hòstia als parroquians? De quan s’eixugava els llavis amb una sensualitat discreta? O del seu andami? Amb aquell moviment de malucs, gairebé obscè… Val a dir que només algú com jo podria haver-ho intuït.
Aquesta confessió és el meu tribut envers tu i envers el meu amor. I et demano perdó, estimada Teresina, per portar-nos enganyats tots aquests anys. L’Ovidi és mort i una part del meu ésser també.
Qui és l’Ovidi, deus dir?…Tot va començar amb llambregades furtives per sota la visera. Mirades de reüll inequívoques i, tanmateix, incomprensibles. Ell s’havia tret la careta feia temps. El seu rostre era angelical, androgin. Els ulls foscos i ametllats s’alineaven de manera irreprensible amb l’ala de la gorra. El nas, ni gros ni petit, ni ample ni prim, encaixava perfectament en un rostre menut però proporcionat. Els llavis?... Els més sensuals que havia vist mai! L’uniforme, sempre impecable, li donava un aire d’actor de cine, una espècie de Laurence d’Aràbia preconitzant una dictadura ja decadent.
Cada dia, abans de la instrucció, revisàvem i abrillantàvem mosquetons i cartutxeres. Un matí, se’m va asseure al costat mentre m’aplicava en aquella tasca tan estúpida com supèrflua. Ell era veterà i coneixia les dèries del “Sargento”, així que em va adoctrinar per evitar que em fessin córrer sense solta ni volta de matinada, o, pitjor encara, em retiressin el permís per qualsevol menudesa. Fou la primera vegada que a l’esquena d’aquell titella grotesc, obstinat a estampar la ganyota d’una gàrgola, les nostres mirades clandestines prengueren forma i amb l’índex em va amanyagar la mà, perillosament, mentre jo mantenia el gallet. El borrissol del clatell se’m va estarrufar i un calfred em va recórrer el cos.
No fórem companys, fórem molt més, malaurada Teresina. En quin bestiari catalogar aquests còmplices il·lícits que d’amagat s’extravien en una veneració clandestina de l’altre, tot i saber que el llop acabarà per engolir-los?
Esclar que ho sabíem que aquella follia ens perdria!
A l’Àfrica, als volts de Pasqua, ja hi comença a fer calor i aprofitant el dia lliure la companyia en pes es va desplaçar a la costa. El temps era clar, tot i això, la calitja del desert saharià era amenaçadora i, a la impensada, podia enterbolir l’aire fins a tornar-lo sufocant, viciat, enrarit.
Roba i sabatots fora, amb corredisses eufòriques vam assaltar la mar esvalotada que, com un miratge, ens brindava una enlluernadora impressió de llibertat. Fou en aquell bressol on ens vam lliurar i tantost deslliurar, cos contra cos, sense albirar, potser lassos de celar el nostre amor, que l’onada ens podia trair.
Al bram de “¡Putos maricones!”, el cel es va enfosquir tornant-se amenaçador, hostil, inquisidor. Dits reprovadors van donar pas a l’escarni, la burla, les injúries … Un clixé del judici final que persisteix cruelment sempitern a la memòria, esgrogueït per la polseguera del desert, que en un va intent de condescendència, ens va voler emparar. No, Teresina, no. No ho he sigut mai com mon pare. Em sap greu, estimada.
No sé si pots imaginar-te el que ens esperava després. No, de fet, no podries fer-te’n càrrec ni que volguessis. El pitjor dels teus malsons no fora comparable a aquell infern.
T’escric des d’aquest calabós, on brego per treure’m del cap aquell xiscle dels frens, aital una bèstia que escorxen, per dir-te que aquest mateix tren que se m’ha emportat l’Ovidi, em tornarà al poble. El mateix que, en la direcció oposada, em deixarà a l’altra andana.

El teu amic per sempre.