Cavall de Troia

Fa dies que els correus electrònics enviats per l’empresa són traduïts automàticament al castellà. Encara rai que es pot tornar a l’original en català amb un simple toc de tecla. En concloc, però, que aquesta magarrufa, “cortesia de la casa”, té el lloable propòsit de facilitar la comprensió als companys de feina castellanoparlants. La darrera missiva s’enceta amb una rocambolesca salutació de “Bienqueridas, Bienqueridos,” i acaba amb la signatura, encara més grotesca, del responsable de recursos humans, “Cordialmente, Rafael Navidad”. Sí, com el tenista.

El contingut del missatge expressa els millors desitjos per a l’any nou. La transcripció electrònica de les clàssiques resolucions anyals no conté errors majors. Tret, doncs, de la xarona barretada inicial i de la inútil adaptació de la rúbrica, el giny artificial ha esgrimit un floret de paràfrasis propi d’aquestes festes que fa el pes. Els catalanoparlants del col·lectiu en qüestió, els que entenem i parlem ambdues llengües, vull dir, hem de fer-nos càrrec de la necessitat d’aquestes gentileses, encarades als qui, pobrets, el català els costa més d’aprendre que l’inventari fonològic del mandarí o les declinacions d’una llengua eslava. Benaurats bilingües que som, hem nascut amb la flor al cul, i això és un gran què!

Un cop llegida la rècula de comunicacions, m’arribo a la fleca nova de la cantonada, on es veu que aquella xica forastera fa el pa més bo del barri. De pastissers, no en queda gaires. És un oficio fotudo, no nena? li diu la Tereseta del 2on-1a, que a la placa de la porta si ha fet estampar Teresita Bosch, com l’hi posa al carnet, no fos cas. I és que els plurilingües hem de fer-nos entendre de totes passades! De què ens serveix parlar dos idiomes, o més! si no fem un esforç perquè els nouvinguts ens comprenguin? I la Tereseta, amb una xerrameca volgudament afectada, com aquella qui vol pixar més alt del que li toca, continua garlant, amb una mena de patuès de pet i fuig, de la pèrdua de les usances i dels supermercats on fan barras de todas midas, i hasta pan de riñón, que no és, ni de buen trozo, como el d’una buena fleca!

En entrar, pregunto si se tiene que demanar tanda. No cal, póngase detrás mío, em contesta el noi de davant, tot afegint, oh, si vostè sembla català? Això de “demanar...”. Sí, dic fluixet, mirant de biaix. Jo també, respon tímidament fent-me l’ullet com aquell qui vol esbossar un poruc “entre nosaltres, eh”.

En tornar a casa, m’arriba un missatge de veu de la mare. Està amoïnada pels preparatius culinaris d’aquestes festes. La xicota de mon germà és bastant perepunyetes amb això del menjar. Vegetariana reciclada, caldrà repensar els tecs tradicionals a base d’escudella, carn d’olla o canelons.

Escolto la bústia i em faig creus de sentir que l’elocució materna ha estat doblada al castellà per una veu sense ànima i un parlar enxampurrat, que se superposa a la seva singular cantarella. En dedueixo que la marca de mòbils vol fer més entenedora la missatgeria; “cortesia de la casa”. Un timbre, com aquell qui diu sense identitat, pastat al del navegador del cotxe, em demana:

“Te truco para que me des la receta de esta mena de puré, cómo se dice, hummus? Es una llepahilos, esta chica. Buena muchacha, pero un poco higoflor, tú. I si en los canelones pongo un bocinet de rostit, que ni se tastarà, con un ramito de julioverde para dar gusto y una buena bechamel?”

Amb un pam de boca, un somrís agre als llavis i un sanglot ofegat, em pregunto, i si el desmesurat cavall de fusta que tenim davant dels nassos ens impedís veure el llautó?