Més enfora

I seguim passejant, sense ni tan sols ser junts, per damunt l'aigua transoceànica que hem creat, amb les llàgrimes que encara no ens hem autografiat, amb la saliva amb la qual mai no mos hem besat. Te pens, i te rescat de dins la gàbia de ferros paral·lelament monòtons de l'oblit, i als cinc segons d'enyorar-te ja t'enyor. I te record nit rere dia, estel rere ona, i les parets blanques de la meva presó se me tiren damunt en senyal de protesta, reclamant i exigint per iniciativa popular els colors que no tenen els meus ulls sense tu, amb els teus vermells tacats de galta, els grocs esfilagarsats, els blaus que m'inunden el cor. Tres colors, bàsics i necessaris per a tota existència diürna i només imaginables durant la nit, quan l'arc de sant Martí és tan sols un record. Arribat el fosquet, fosc com el futur, tenc desitjos de mostrar-te totes les estrelles que se poden veure al cel, al costat de la rodona mar. Les veuràs i les comptarem fins que no tenguem esma per a seguir comptant, i en no trobar més números riurem de la fal·làcia de l'infinit. I ens abraçarem, quasi sense tocar-mos, i mos endinsarem en les profunditats de les salvades aigües salades fins arribar allà on comencen les ones, i veurem tots els mecanismes de creació, i així te tendré a prop sempre que t'enyori, cada vegada que acluqui els ulls. La mar perdrà la seva condició de salina al teu contacte, la teva pell l'endolcirà tant que els prats quedaran fora abelles, i tot el blau s'omplirà d'insectes llépols, afamats del teu somriure, just com jo. Quina enveja si qualcuna aconsegueix ni que sigui banyar-se les puntes dels llavis i les potes amb els teus cabells, abans de morir ofegades! Les pedres marines, arrodonides pel capriciós i innegable pas dels estius, faran fressa en sentir-se sorgir d'entre les ones, veient-te seves, i la mar rugirà tempestes girades i pluges impossibles si veu que te fas massa enfora, perquè sap que hi ha coses que no són sense tu. Cercarem un bon racó, on estarem a recer de fràgils oratges, i allargats amb les mans trenades, repenjats l'un sobre l'altre, mirarem el cel, on els estels bojos se desplomen desbocats contra l'atmosfera que mos protegeix. Sentirem el blau de fons i ens estimarem en silenci mentre milers d'avions farcits de milers de turistes ens miraran a través de milers d'ulls i finestres dobles de plàstic, sense veure-mos ni intuir-mos, des del cel de les oques i dels cignes negres, allà dalt on els somnis no existeixen, simplement perquè són.