Més comprendràs com més estimis

eis! quant de temps sense passar-me per el teu raconet!!! Com va això?

D'aquests fragments, n'extreuria sobretot els versos:

ha plogut moltíssim,
i tanmateix avui,
gairebé no plou.

genial... perquè tot i que el temps ha marcat molts canvis, avui segueixen faltant moltes coses per variar i millorar... (Aquesta almenys n'és la meva interpretació...!)

Tots els pensaments
imprecisos i bells,
s'han tornat precisos
i, malauradament, vells.

m'encanta aquesta combinació i joc de les paraules imprecisos-->precisos i bells-->vells!
Han canviat la impresició (que sovint sol ser defecte, tot i que de vegades pot ser positiva també!); però en canvi la seva bellesa ha perdut força i s'han tornat vells... antics...

m'agrada haver-te retrobat! Feia temps que volia tornar a passar-me pels teus escrits!
ens seguim veient entre lletres!
Gemm@

Es un frasse molt bònica però que crec que és més una desig que una realitat. Quants amics, coneguts.... ens truquen perque ens necessiten, perque necessiten parlar, perque necessiten una abraçada i ni tan sols ens molestem en escoltar? Els hi donem llargues amb un dia proper que no arriba mai, moltes vegades per por, per pressuposar el que ens volen dir o retreure, quan simplement ens volen explicar alguna cosa important per ells, i nosaltres diem que estem enfeinats, que més endavant...? I potser aquest més endavant no arribarà mai. Tots tenim gent a la que sabem que els hem fallat i no hem mogut un dit per apropar-nos simplement per por, pel que diràn els demès. I ens sentim ferits quan veiem que ja no estan, quan han estat molt de temps mantenint una porta oberta que nosaltres ens hem limitat a ignorar, quan no hem volgut agafar la seva mà i escoltar la veu del seu cor. En la comprensió està la tolerància i la generositat, actes que desgraciadament únicament demostrem amb uns pocs, i moltes vegades per fer el paperet davant d'una societat basada en normes que poques vegades ens porten pel camí de la felicitat. Realment som tan comprensius i tolerants amb tothom que truca a la nostra porta? Imagina't si pot fer reflexionar el títol. Carpe diem,

Trevi

pel permís per a publiar-te en la nostra revista.

gràcies per desitjar-nos sort i per tota la teva generosa amabilitat.

M'agrada el que escrius perquè és autèntic, perquè transpua alè d'amistat i d'amor vertader.

perquè els teves paraules degoten com les fulles de l'arbre després de la pluja.

perquè ens regales el millor de tu, i això no té preu.

Gràcies rosao3!una abraçada!

Mooooltes gràcies pel teu comentari! I sí, Martí i Pol no és només el teu mestre, crec que és una mica mestre de tots. Perquè la seva poesia és vitalisme i pocs mestres de la vida (d'aquells que t'ensenyen a viure) hi ha hagut com ell.

Entrant a Més comprendràs com més estimis, es tracta d'un poema relativament llarg (concepte indeterminat i subjectiu, ho admeto), com és més o menys habitual en tu (almenys aquests últims poemes).

Parteixes d'una visió retrospectiva ("jugàvem a descobrir ... ", "si avui fos ahir...") que et serveix per argumentar l'alliçonador (reconec que la paraula no sóna especialment bé, però ara mateix no me'n venia una de millor al cap) "Més comprendràs com més estimis".

Si n'hagués de treure una conclusió, diria que el poema en si constitueix una recerca introspectiva a fi de trobar-se amb un mateix i d'entendre, si més no una mica, la seva pròpia raó de ser.

Ui, que filosòfic que sóna, això que acabo de dir!

En resum, que el poema és profund quant a contingut i elegant i melòdic pel que fa a la forma (els "eix" dels tres primers versos tenen una sonoritat bellíssima!). Només comentar-te, per fer-me el perepunyetes, que a l'última estrofa hi ha vist una reiteració que potser haguessis pogut evitar:

"hi han moltes absències
que enyoro moltíssim."

Massa "molt" en tan poc espai.

Ja veus quina crítica!!!

Bellíssim, de debò! Salut i fins la propera!!

Vicenç

Agraeixo, i no saps com, les teves paraules d'ànims. Sempre fa il·lusió saber que algú, de tant en tant, llegeix el que escrivim i ho valora amb una valoració no numèrica, que potser és la més sincera.

He vist els teus darrers poemes i se m'ha fet més forta encara, si és possible, la certesa que ets poeta.

Al principi d'aquest poema se m'apareixen barrejades dues èpoques, "l'abans" i "l'ara", i destacaria la imatge

"Jugàvem a descobrir
la immensitat de l'amor,
i, ara, juguem a no perdre'l".

En tres versos marques una diferència que se'm presenta molt clara. El canvi de la infantesa o juventut cap a la maduresa.

Parles d'un sentiment, com l'amor, que ennobleixes, i que ens ajudarà a comprendre. Què seria de la vida sense aquest sentiment! Amor, que hauria de ser el motor de tota relació humana. Ai las, ja m'estic deixant anar allunyant-me en les meves cabòries.

Se'm fa tan difícil comentar els teus poemes...

Són d'aquells que es guarden dins, mastegant-los de tant en tant. per fer-los una mica més nostres per, al final, acabar formant part del nostre interior més sublim.

Una abraçada i gràcies.

Salz.

No cal que comenti els teus versos.Ja saps qui sóc,els comentaris dels demés els signo ara mateix i per tant et recomano facis la lectura de la que m'has parlat. Salutacions i enhorabona.

Els teus versos embolcallen un espai immens, la vida dins nostre i en tot allò que ens envolta.
És com si les paraules brollessin serenes i vitals, plenes de frescor i tendresa.
És màgic veure com anem agafant una nova percepció de les coses, en un aprenentatge continu del dia a dia. Crec que es un procés que ens fa créixer com a persones i acceptar totes les etapes de la nostra vida com un pas més en l'ensenyança com a éssers humans.

Tendresa, aquesta paraula s'omple de tot; és una carícia que travessa la pell i omple l'ànima de somriures i calma.
Hi ha molta maduresa i reflexió en el teu poema, però va lliscant amb una estranya suavitat, talment com si una gota d'aigua anés seguint el seu camí fins al mar.
Aquesta és la idea que m'ha vingut al cap; entendre aquesta gota única i preciosa formant part de la vida en essència.

M'ha cridat l'atenció l'acte de desaprendre, doncs darrerament penso sovint en aquest fet.
Penso que desaprendre també és important i requereix molts cops més valentia que el propi aprendre. Anem canviant a cada pas i amb elles les idees de l'amor, la llibertat, el destí i tantes altres coses que han format part de nosaltres, també agafen noves formes i conceptes. Crec que en el fons, poc a poc anem escollint el nostre propi camí...

Ja sé que m'he enrotllat molt, però aquest poema ferm, coherent i tendre recull moltes sensacions que em pasen pel cap.

Per cert, et volia comentar que si mai voleu fer algun recull de poemes dedicats al Miquel Martí i Pol o algun altre projecte al respecte, em faria molta il·lusió poder-hi participar (vaig llegir quelcom, no sé si al fòrum o en algun comentari).

Una forta abraçada!

és un pas cap a l'estimació d'un mateix, ingredient bàsic per estimar els altres i deixar-se estimar amb senzillesa i el cor obert, sense por i amb la il.lusió de saber-se capaç de tornar a desaprendre si cal...

no sé si m'he explicat, però el teu poema m'ha semblat un conjunt de versos madurs i que esclaten a mida que es llegeixen com una fruita sucosa...

felicitats,

angie

més pura
i el Pol
més autèntic
són en tu.

és un gran poema
felicitats

Que maco, desprens una tranquil·litat brutal, una pau interior envejable!!

Molt maco… molt molt i molt

Yuna

Preciós Roda03, preciós! Una colla de reflexions de les més pures i nobles. La sinceritat i la senzillesa reines de tota l'obra.

Una forta abraçada!