Merceditas

Un relat de: sacdegemecs

Estimada Merceditas,

Mossèn Patacot acaba d'anar-se'n cap cot i amb el breviari traient fum. De fet, mira que n'hi posa de voluntat aquest bon jan i, tot així, va quedant-se sense parròquia. Pel cap baix, ha recitat, sense immutar-se mitja dotzena de parenostes i quatre avemaries ben lluïdes per fer-te més suportable el trànsit a l'altre barri. Entre lletania i absolta, el pobre il·lús, no ha deixat de cantar les excel·lències a l'entorn de la teva desmesurada generositat en favor d'altri. T'has sortit amb la teva, Merceditas: sempre havies donats aglans per fer cagar roures i encara hi ha qui t'ho agraeix... t'has venut bé, tros de carbassera amb potes! El que no sap mossèn Patacot però, és que amb unes lloances tan florides i espesses, el qui és guanya la glòria és ell, no pas la teva ànima corsecada; com es coneix, Merceditas, que no ha hagut d'allitar-se mai amb tu i les teves manies. És evident que no ha hagut de suportar els efluvis de lluç passat que desprenia aquella orografia de barbs putrefactes que senyoreja la teva espinada. La discreció del mossèn sempre ha estat la seva virtut més elogiable, gairebé un vot afegit i autoimposat a què cenyir la seva vida clerical. A vegades penso que aquesta és la manera de pagar, tot allò que el teu pare va fer per ell en entrar al seminari. Particularment estic convençut que la formació d'aquest escolà amb galons, és en l'única cosa que, ton pare, va ficar l'olla gran dins la xica. Merceditas, estimada, ara ja t'ho puc dir obertament: mira que n'era de malclenxat el teu pare, recollons! No sé quina cosa primava més per a ell: la preocupació insadollable d'amassar calers que mai més no veien la llum del sol o la d'arribar a poder veure bisbe al bonàs de Patacot. Ara tindràs l'ocasió de preguntar-li-ho a ell en primera persona. He sentit a dir que, en aquests casos d'incertesa moral, les ànimes en pena i sense destinació definida et vénen a rebre. Recorda-li de la meva part, que tret d'aquelles visites furtives a casa Rita i les seves perennes purgacions no se'n va emportar res més en dinyar-la; digues-li que he tancat en un cofre les seves arengades moralitzadores i he llençat la clau al mar... ah i una altra cosa molt més important encara: fes-li saber que en Josep Patacot no ha deixar de ser un discret vicari dels que ensenyen a cantar la canalla. Amb tot però, Merceditas, has de saber que a mi se me'n refot el que et contesti: no cal que t'esforcis a tornar-me resposta... O sí? Mira, posats a fer trapelleries de venjança, comenta-li que d'aquell gran reserva que tenia amagat al fons del celler ja només en queden les teranyines.
Estimada te n'has anat gairebé en silenci. El maleït silenci des del que actuaves sempre; talment com aquell silenci d'infant davant la seva primera pol·lució nocturna. Fins i tot avui, estimada, estaves disposada a mantenir-lo, ni que fos com a darrera rebequeria de dona acabalada i fastiguejada a còpia de renúncies. Alguna cosa no prevista però, t'ha traït. Un parell de ventositats estridents que has deixat anar abans d'estirar la pota, t'ha evitat arribar dalt la carena per poder mirar des d'allí, i amb teu metre vuitanta d'arrogància, el riu, la vall i el meu cor esguardant la grandíssima pena de tenir la dona amb el nas mirant el cel, el més calent a l'aigüera i les teves darreres voluntats a favor del teu tòtil nebot de Tudela. Ara t'ho dic amb tota sinceritat, aquest vailet fill de la polla rossa, és el pitjor hereu que et podies haver triat, però aquelles històries dels Requetès i del Terç de Montserrat que t'explicava la teva germana et van arribar al cor. Tant se me'n dóna: llàstima que no puguis veure com els teus béns aniran fonent-se com un pou de glaç al mes de juliol... Ha estat la teva elecció, dona, no pas la meva.
Merceditas, Mercè... el nostre ha estat un amor que sempre ha anat a remolc. Un amor creixent en progressió geomètrica. Un amor directament proporcional a les notícies que ens feien arribar els teus corredors de borsa. Un amor íntimament lligat a l'èxit sorollós de les promocions immobiliàries que duies a terme a l'Estartit i Benicàssim. María Merceditas Cózar de Manrique, algunes vegades m'insinuares la teva secreta dèria de ser mare. A mi la idea no m'agradava ni poc ni gens: els nens sempre m'ha provocat una mena d'icterícia d'aquella tant summament groguenca. Ara mateix però, reclòs amb el gèlid estendard de la teva presència, penso que potser tenies raó, sempre és més agraït recrear-se amb la plasticitat d'una solemne tifa de nadó acabada de parir, que no pas haver-te de resseguir-te els talons dels teus peus de carreter amb la pedra pòmez que sempre deixaves oblidada dins d'un calaix de la cuina que, casualment, solia coincidir amb el del pa. Admetem, Merceditas, que haguera estat molt millor portar els nens al circ que no pas tenir l'elefanta a casa, gratant-se els les galtes del tres en les parts baixes dels marcs de les portes. Els nens ens hagueren alegrat la vida... però és que quan t'hi posaves ja era fosc, babaia. Has viscut amb el ferm convenciment que els anys per a tu no passen; erraves de mig a mig i ara ja ho puc esventar als quatre vents: em vaig casar amb una figa madura i als quatre dies se'm va podrir al cistell.
Esposa, estimada, confesso obertament que el nostre amor fou un amor de llibre. Un llibre d'una singularíssima essència, talment extreta de les regles monacals més estrictes de l'Alta Edad Mitjana... A voltes esdevingueres (intenta admetre-ho) un autèntic cilici perpetu: una flagel·lació de manual de Torquemada. Quina buidor, Merceditas, quina buidor! Amb tu vaig aprendre que quan dos s'estimen amb un que mengi n'hi ha prou... ja pots ben dir-ho, ja: quina lleona estaves feta, recony!. Quan veien la safata del menjar semblaves una fera al bell mig del Serengeti en temps de sequera. Fins els tronxos del bròquil et foties, sense gairebé mastegar, estimada... Les vegades que vaig haver de suportar sense manifestar avorriment, l'aventura del teu pare l'any 38 fins que va arribar a San Sebastián! La gana que va haver de passar!... com si els sensedéu que, en comptes de San Sebastián es van quedar a Sant Quintí de Mediona (abans de ser "cautivos y desarmados") no n'haguessin passat, de gana! Com hi ha món!
L'amor però, tal i com diu l'Apòstol Sant Pau en la seva carta als Corintis, és pacient i ho pot tot... Per sort, Merceditas, Sant Pau no va ser contemporani teu, altrament, aquest sant baró, qui sap si haguera caigut del cavall fugint de tu i de la teva àrea d'influència, Merceditas... M'estristeix enormement, parlar-te amb tanta franquesa. Has estat poca cosa més que un caneló farcit de pístrics coronats per una beixamel farinosa de títols bancaris que avui per a tu, i de manera definitiva, han arribat al seu venciment. Poc et pensaves que se t'acabés abans el pa que la gana, oi? Has de saber que aquests són els únics moments de la meva vida al teu costat, en què puc manifestar amb plena llibertat: a cor què vols. Merceditas, perdona'm si les deixo anar com els pets dels burros, donat és la darrera oportunitat que tinc per sincerar-me, per esplaiar-me davant teu. Demà, estimada, tot seran efusives mostres d'hipocresia en forma de condolença. Per dignitat, per l'estrambòtic respecte a uns conceptes, que voluntàriament o no, la teva família m'ha imbuït en tots aquests anys d'haver-nos de estrènyer el cap, d'aquí poques hores deixaré de ser sincer altra volta: el mercat és el que mana, sempre havies dit. Ara aquí, estimada Merceditas, em tens despullat de pols i palla; demà, davant dels meus amics de timba i borilla, hauré de tornar a vendre'm com un home afligit, vençut i orfe de llum. És el preu que es paga per voler ser, no pas per arribar. Tothom sap (i potser algun imbècil fins m'enveja) estimada Merceditas, que evidentment no em vaig casar amb tu per amor... qui pot casar-se per amor amb una dona vint anys més gran, carregada de virolles i que es passa el dia malfiant-se d'aquella minyona filipina a qui paga quatre rals? Merceditas, ho sento: no t'he estimat mai. I estic segur que tu tampoc; estàvem fets però, un per l'altre: sabíem suportar-nos, mútuament, Merceditas... i això té molt més mèrit que lliurar-te a la passió. Pots pujar-hi de peus.
Tot i això, vull aprofitar al màxim aquesta oportunitat que m'ha brindat el mossèn per acomiadar-me de tu, en els termes que sols una convivència de més de trenta anys poden aportar. El sacerdot amb molta mà esquerra, ha fet marxar tot aquell estol devorador de galetes i paciència aliena, que pretenia fer-me costat aquesta nit. N'estic massa saturat de les teves amistats que només busquen ronya al cove. Són las darreres hores de la nostra vida (de la meva vull dir) que passem plegats...
Falten poques, molt poques hores per encapsar-te per sempre més, Merceditas. Aquest serà el darrer viatge de la teva vida. Conten les cròniques escrites per quatre saberuts desenfeinats que temps era temps, als difunts els enterraven juntament amb les seves pertinences més volgudes. Afegeixen també, aquests caps de brot, que els finats de major rang acabaven l'assaig general fent baixar el teló i esclafant el coll de tots els artistes de la seva companyia... Per sort temps era temps. Jo a tot estirar (i perdona'm, si s'escau) em aquests deus minuts justos només he fet quatre tiretes de la teva pell. És l'única recompensa a trenta anys d'amagar el cap sota l'ala.
Merceditas, bon vent i barca nova!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de sacdegemecs

sacdegemecs

75 Relats

36 Comentaris

64282 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Em dic Felip Francesc Girbau-Corominas i Carné.
Tinc quaranta anys acabats de fer i cent catorze més en cartera.
En aterrar en aquest món de mones, hom va adonar-se que lluïa un parell de dentetes apuntant per damunt de les genives: a la sobrassada, al pollastre, a les faves a la catalana i als mugrons de la meva pròpia mare els havia arribat un nou enemic.
Vaig començar a caminar el dia 24 de juliol de 1962 a quarts de deu del vespre: d'aleshores ençà, sempre més he procurat anar a cavall.
Curiosament, la xerrera em va venir força temps més tard que les meves primeres passes; tot i això, penso que he recuperat el temps perdut amb escreix.
Amido un metre seixanta-set centímetres escassos i peso uns vuitanta quilos generosos. Aplicant uns senzills teoremes matemàtics podeu arribar a calcular el meu perímetre, el meu volum, el meu coeficient d'intel·ligència i el número secret que activa la meva targeta VISA ELECTRON.
Sóc papamosques, egòlatra, fascinant, delitós, enquimerable, audaç, circumspecte, inèdit, atent, arrogant, dandi, gràcil, munífic, natural, faust, diligent, robust, primmirat, eixerit, complidor, ponderat, faroner, receptiu, sensible i Membre destacat del Comitè d'Empresa.
Com a norma, no necessito cap excusa per deixar de fer alguna cosa; només la solc necessitar per fer-la.
No em dol que se'm tingui per un tafaner impenitent: tothom amb el seu fa el que vol i amb el dels altres tot el que pot.
Tinc hipoteca, esperances, somnis, un cotxe que acaba de passar l'ITV i un company molt pesat a la feina.
Penso que més val quedar-se per vestir sants, que per despullar borratxos. Per davant d'home casat sóc burro espatllat... i això ja ve de lluny: de quan els burros no se solien espatllar, com ara.
Perdoneu-me les meves il·limitades limitacions i ens trobem a la Geltrú, quan ens hagin fotut fora de Vilanova. Que Santa Llúcia us conservi la vista, en Casinos de Catalunya els estalvis i en Signal la dentadura...

Si voleu intercanviar idees amb mi, podeu fer-ho a
anvabi13@gmail.com