Mentre visqui

Tot i que els dies són plàcids ara, i que les aficions t'omplen, i que la feina no et dóna temps a pensar, i que els objectius segueixen essent vàlids, i que el dolor ha desaparegut, la recordes sovint.
I no veus ja un mar viu i blau i brau atrapat als seus iris; no notes ja aquell tacte de passió i desig quan els teus dits acaronaven el llarg gorg de la seva esquena nua; tampoc pots tastar ara aquella mossegada dolça i riallera als teus llavis; ni tan sols pots rememorar l'aroma excitant del seu cabell mentre us abraçàveu, enganxats l'un amb l'altra; i tampoc com a cada instant t'honrava que pronunciés el teu nom, i com així et senties digne d'ella. De tot això no en volies parlar, perquè et semblava cursi i estúpid. Sempre t'ho havia semblat i t'ho semblarà encara en ulls i imaginacions alienes. Volies oblidar-ho tot, perquè és tan clar com l'aigua que al seu costat tothom voldrà retenir-la i que no podies suportar tantes possibilitats, tantes oportunitats futures a les seves mans quan tu només n'havies tingut una que valgués la pena.
Recordes allò altre que no et pots explicar, que no es pot tocar ni veure ni olorar. Aquella sensació que a vegades acompanya una buidor a l'estomac, que no és un sentit, que no es pot provar de cap manera, que no pots demostrar sentissis i que sentis encara de debò. Recordes una angoixa al pit desconeguda fins aleshores, quan la vas començar a conèixer de veritat; quelcom tan profund, quelcom tan inhabitual, que no pots ni podràs mai descriure fidelment, després de tres anys d'analitzar-ho, d'esperar entendre-ho, de maleir-ho, de desitjar no haver-ho sentit mai per no caure en la temptació de voler repetir.
I tot i que les hores són ja plenes de sentit, i que el futur no són més cadenes lligades al passat, i que el teu cor bombeja altra vegada il·lusió, i que la depressió és només un odiós capítol de la teva història, i que has tornat als rails, la recordes al travessar ara terres desconegudes. I la recordes perquè es mereix que ho facis. Perquè no es mereix ni l'oblit ni el buit dins el teu cor.
Perquè ella et brindà l'experiència del més incomprès dels sentiments humans. Perquè saps que la felicitat d'ella anava lligada a la possibilitat que tu fossis una etapa i no el destí final. Perquè la prova que no vas passar per seguir amb ella era estar a la seva alçada. Perquè ella es mereixia que tu fossis el seu satèl·lit, i no a l'inrevés. I, sobretot, la recordes perquè ella vivia, perquè exhalava vida i volia seguir-ne respirant, i tu també vas voler viure quan et va mostrar què era la vida. I ara, digues, pallús, més que pallús: quin amor és més gran que l'amor per la vida? Com competir contra un adversari així?
I ara d'ella només te'n queden records que volies esborrar. Però ella viu i tu vius. No cometis altra vegada l'error de desitjar que els records es tornin buits.
Quina sort seguir recordant-la, quina sort tirar endavant malgrat tot, quina sort no tenir més por de viure, quina sort deixar enrere la foscor...
I la recordaré, mentre avanci, mentre visqui.