Memòries d'en Jokin

I ara, què? Tot s'esfondra al voltant.
Ja res és meu, la meva voluntat,
les meves pors, les meves il·lusions,...
tot és d'ells.
Cada dia se'm menja un tros d'ànima,
molt poc a poc -mai no tenen pressa,
esperen el moment, l'estripen
amb insults i puntades de peu,
i se l'enduen amb les meves llàgrimes.
Els matins quan desperto ells són aquí,
al meu cap, recordant-me què sóc;
un element invisible, un monstre
que no significa res per a ningú.
Allà a l'infern de l'institut
tot són mirades fastiguejades,
somriures mesquins i,
a vegades, algunes mirades covardes
que em demanen perdó.
No ho entenen. Jo no vull res d'això,
ni condemna ni perdó. Vull pau
recuperar la meva mirada,
la meva vida, el meu món.