Apocalipsis humana

El mar silenciós, un vell record,

Res sembla enemic, tot reposa.

Els últims pardals dins l'església,

Els vells que miren un futur fugisser,

Treballadors cecs de desesperació;

Tots, aliments per a la nostàlgia

Volent-se consumir dins les flames,

Tombes dels sentits i del pensament.

Tota pell els pesa i els asfixia,

Volen de tot, menys del que tenen,

Anhelen el que encara no existeix

Lliurant al vent crits a l'infinit

On tot és res i es comprenen

Els seus desitjos eterns.

Senten la mort i la putrefacció

Són ànimes reciclades, negres

Pel fum dels enigmes i de la corrupció,

Però fora, tot és equilibri i pau,

Perquè així ha de ser el món.

S'enganyen, per seguir d'esquena al món,

Per seguir caminant fins el penya-segat.

Sí, tot roman tranquil sota els arbres,

El riu corre, els ocells canten,

La gent viu, tot igual, estable,

No volen veure com, un a un,

Cauen al mar de flames.