Massa cendra

El llit, massa gros, mos incitava a cercar-mos. L'edredó, massa petit, mos excitava a desitjar-mos. La companyia, massa bona per ser real, va confirmar-se imaginària i pura.

Massa cendra empassada d'una glopada. Qualcú bufà, o potser ella tota sola cobrà vida, no ho sabré mai. Només me'n queden els records, tanmateix pocs i inexistents, però tan intensos com per tacar-me de gris els batecs futurs, fins a oblidar aquells raimons postcoitals que ens passàvem de boca en boca després d'haver sobrevolat l'infinit, més enfora que mai, més a prop que sempre.

Cada massa poc temps maltract la meva pobra i inoportuna amant amb històries que no han de durar. Ara se'n diu violència domèstica, però per a mi no deixen de ser ganes de viure. Potser estimar i deixar-se estimar són il·legals i jo no ho sé. Torn, de nou, a les botigues de tristesa usada, esperant una nova oportunitat per, tot seguit, inventar una nova tara que me reinstal·li al mostrador d'amant d'enèsima mà.

Abans podia fer un bateig de benvinguda i un funeral de malanada, aquesta vegada hem anat directament de negre. Aquell tros de paradís, les rajoles on vaig aprendre a botar en mallorquí, l'estora on mos regalàrem somriures d'oli en paper d'abraçada, el matalàs on tot eren bones olors. Tot allò és carn d'oblit, arxius de records que engroguiran com el Sol les nits de Lluna plena, com les fotos que ni tan sols tenc per poder recordar la navegació de la teva negació. Com la jota de piques a la cova.

Tanmateix, tot és pura ficció, sense fricció. L'hivern ha arribat, de cop. A cops. A hòstia neta. Te not massa lluny com per inspirar-me amb la teva olor i companyia, i el cor s'enyora de no sentir el teu bategar, i plora rius de sang i desil·lusió i frustració. Les meves mans cauen d'uns braços que desconeixen i que han perdut l'esquena que abraçaren, i no recorden l'acordió de les teves costelles, i les marques de les teves pessigolles se t'han esborrat dels ulls. Ja no hi ha matins, només nits fredes i grises, horabaixes sense pressa, postes de Sol tot sol. No me vols, ja no hi ha vol, i torn al sòl. Sol. Sol d'horabaixa que se deixa encisar per la gravetat. Sol encisat que anirà a explotar-se en taronja darrere les muntanyes, taronges muntanyes sense cendra, sense tu. El Sol i tu, que me cremau per dins i per fora dins les soques d'arbres que passegen moribunds per ciutats adormides, deixant un solc de solitud. Els carrers caminen al meu voltant, sense rumb ni rumba, com els vaixells que se'n van piscina endins, sense treure fums per la boca. Les meves mans te cerquen dins les butxaques, els braços me pengen contra el cos, cercant aquella calentor que me nega la teva absència. Ets massa lluny dels meus dits, plens de calls, callats, silenciosos, envoltats de la pena que me plou en no trobar-te. Tanmateix, te sent tan a prop que puc ensumar el teu somriure, tenc la teva rialla impregnada a la roba que duc quan vaig nu, i no la deixaré fugir ni plorant-te. És trist plorar quan no existeix la teva espatlla, perquè no puc deixar anar les meves llàgrimes i m'ofeg de tu. És trist no trobar un quadern on escriure la tristor que sent, un paper on deixar degotar els sentiments frustrats, per sentir-me una mica més lliure de jo mateix. És trist que el monosíl·lab que me repeteixes tan sovint no coincideixi amb el que jo desitjaria. La grisa cendra ha tapat, enfosquit, silenciat, assassinat, estrangulat i conquerit el caliu que jo duia dins, el foc taronja i real amb el qual volia incendiar d'amor el teu cor, fins que no quedàs aire per carbonitzar.

Ja no record quantes pigues tens a la galta esquerra, tot és ple d'una boira grisa, cendrosa, que no me deixa veure't en el record, aquesta maleïda cendra me tapa els ulls i m'eclipsa els pensaments, i no me deixa veure més enllà de tu mateixa. I me not estrany, com un diumenge amb coses per fer. El cor se'm desboca davall les costelles i malda per sortir i alliberar-se de la seva presó eterna, on fa ja massa temps no hi cap de cap de les maneres, ni de cap, i jo no puc fer més que veure't cada vegada més lluny i plorar quan mos deim adéu, quan te'n vas amb el teu vaixell blanc a surar damunt la mar, ara que encara és negra. La meva mar. La teva mà. La mar de la meva terra, més guapa d'ençà que me digueres que vendràs, tot i ser mentida. La mar on sempre torn a enyorar-te, la que sempre hi és i m'escolta. La mar, sempre la mar, la que s'inunda si tu no hi ets, farcida d'ones que ja no ballen el teu esguard. L'horitzó, trist i esborronat, comença a fer pendent, i els peixos, atònits i endormiscats, lleneguen avall i intenten, a cop de bots i barrals i llàgrimes i llaüts, tornar a posar-ho tot al seu lloc, seguint el joc de sal i arena, d'afirmacions i negacions, que sempre mos ha ofert el blau. I jo, ínfim, desesperat, indefens i inútil, solitari davant la suprema immensitat dels teus ulls, te regal les meves llàgrimes amb comptagotes, perquè són teves, per tu, per a tu. Intent posar desordre a l'ordre de la meva caòtica vida, i t'esper brillar lluent a llevant. Esper eternitats, pacientment, el dia que surtis el Sol, que deixis de ploure, que m'estimis. Obriràs una porta, una qualsevol, i serà primavera, i també estiu. M'inundaràs de colors amb el teu jersei de sant Martí, amb la teva pell blanca com ametlers nevats de flor qualsevol mes de gener. I soparem pèsols de colors i brou quadrat, i riurem de la demència senil dels dinosaures. Obriràs la finestra sense dir res i deixaràs la Lluna entrar. I, silenciosa com sempre és, l'esfèrica amiga mos inundarà de temps l'alcova. Tendrem l'excusa imperfecta per estar més estona junts, i podrem dedicar-mos una altra infinitat de mirades i carícies. Al fons de tot, al capçal immòbil i nu, les ones en seqüència mos marcaran el ritme del desig, i podràs pregonar a tot el barri, una vegada més, el plaer de ma vida. I els ulls te tornaran blancs, i els meus seran grisos, enlluernats per la claror cendrosa que tu mateixa desprens, clara, nua, lliure i pecadora com Eva abans de la poma. Jo seré el teu Adam pescador, el teu edredó individual al llit de doble joc, d'arena i de sal, de mars i rams de flors grises. Te pigaré els llavis a besades, me diràs que només me desitges el doble del que jo t'estim, una tercera ínfima part de la distància entre nosaltres i tu i jo, i així sabràs què és l'infinit, i com arribar-hi. El dia mos sorprendrà nus, bruts, junts, i es ruboritzarà en taronja de veure-mos somriure. Les fàbriques tornaran a mostrar els seus fums enfadats, els cotxes inundaran de renou l'asfalt, tu me besaràs la punta del nas.

I els teus ulls me xerraran.