Mar envoltat de mots

Un relat de: Lavínia

Aquí quan tot és fosc
i la mar mormola
paraules inconnexes,
se t'obre el món.

Regadius de fangs
gastats,
blats madurats en
llunes roges
i la barca pescadora
que es bressola
recollint clarors
com serps d'argent
esmorteïdes
fins a l'instant
d'or de l'alba.

Però és l' impertorbable
oneig que sacseja la mar
i fa sortir les mans
de vells poetes
per agafar de la nit
les paraules més sòlides
com ofrena
a l'aigua més noble
i a la terra
que se la mira;
l'abraça i l'assossega
amb la saviesa de les pedres
d'antics temples.

A voltes, no sentiu
Les remors de la mar
i el xiuxiueig de les pedres?

Comentaris

  • Un altre bellíssim poema![Ofensiu]
    Arbequina | 26-07-2006

    I aquest cop sobre el meu estimat mediterrani. Me l'has fet enyorar.

    Una abraçada.

    Arbequina.

  • Fins ara[Ofensiu]
    brideshead | 27-10-2005

    la cançó que m'agradava més sobre el nostre mar era la d'en Serrat.... ara ja hi puc afegir aquest poema. Paraules excelses, les teves, encadenades amb una bellesa que no puc descriure. De ben segur, el teu poema m'ha fet sentir la remor del mar i el xiuxiueig de les pedres...

    Meravellós, Lavínia. Té una elegància, una sonoritat i unes imatges poètiques tals, que m'he trobat a la vora del mar observant la barca bressolada per aquest dolç oneig del mar.

    Et felicito de tot cor! I t'agraeixo les teves paraules... venint de tu, què més es pot demanar?

    Una abraçada molt forta!

  • per alguna cosa...[Ofensiu]
    Capdelin | 26-09-2005 | Valoració: 10

    el mar ha sigut junt amb l'amor el més cantat pels poetes...
    no és només pel iode, la sal, les onades...
    és sobretot per aquesta massa immensa de paraules escrites en versió remor, en estat líquid del codi de comunicació entre ell i nosaltres... Tu en saps moltes d'aquestes paraules perquè saps escriure i llegir sobre les seves onades!
    una abraçada!

  • Preciós.[Ofensiu]
    joudl | 18-09-2005 | Valoració: 9

    Em quedo sense paraules sempre que llegeixo una obra d'art.

  • Ja saps...[Ofensiu]
    rnbonet | 13-09-2005 | Valoració: 10

    ...com m'agrada la mar...! I quan tu, amb metàfores sorprenents i unes belles paraules ens fas arribar la seua sentor a iode i sal, de casa estant em tornen ganes de capbussar-me a l'aigua encara tèbia de la nostra Mediterrània...
    Salut i rebolica!

  • quetzcoatl | 12-09-2005 | Valoració: 10

    Avui he rebut una trucada des d'un port del Pacific i m'han deixat sentir la remor del mar. Poques eren les paraules que podien seguir aquest xiuxiueig inconfusible, que arriba a amarar-nos l'ànima amb onades de sal i poesia.
    Sempre, mirant el mar, em recordo de l'enyorada Meditarrània. Sovint sento cantar al molt apreciat per aquestes terres Serrat, i altra vegada somric; duc el nom del nostre mar gravat a la pell de l'esperit, vagi on vagi.

    Les teves paraules no podien expressar millor l'alquímia de sensacions dutes per les marees. Cada mot que ens has regalat hi és únic i necessari per viatjar-hi.

    No crec que hi hagi millor manera d'acabar la nit que endur-me el mar a casa a través d'aquests versos.

    Estic en pau.

    Moltes gràcies i una abraçadassa...

    m

  • M'ha agradat molt[Ofensiu]
    tramuntana | 11-09-2005

    Molt bonic aquest poema dedicat al mar. De vegades no ens adonem pas de les maravelles que ens envolten. el mar és una d'elles. M'agrada molt la teva manera d'escriure. Tens molta varietat de vocabulari ( no ho dic només per aquest relat). Doncs res, em criden per dinar!! jeje

    P.D: encantada d'haver-te conegut Glòria. Estic molt contenta!!

  • Ze Pequeño | 07-09-2005

    Abans que res, agrair els teus comentaris.

    I després de l'agraiment, treure'm el barret i deixar-lo estès a terra. Les teves paraule se'm claven a l'ànima, recordant-me que jo també he nascut al Mediterrani.

    És una meravella de poema. No puc resaltar cap vers ni estrofa, perquè el resaltaria tot.

    És una meravella que m'ha deixat sense paraules, i m'ha trasnportat a l'essència més bella del Mediterrani, de les ones i les pedres.

    És un dels millors poemes que he llegit mai, i t'ho dic de debó, sense afany de lloances per omplir línies.

    El meu barret per vos a terra, ple de la sal mediterrània.


    Una abraçada.

    Salz.



  • Magnífic[Ofensiu]
    M.Victòria Lovaina Ruiz | 05-09-2005 | Valoració: 10

    Em sembla que qualsevol paraula que digui quedarà curta al costat de tots els comentaris que ja t'han fet. Però sobretot quedarà curta al costat d'aquest poema tan preciós que enalteix les influències del mar.

  • AMATS MOTS MUTS[Ofensiu]
    Jofre | 04-09-2005 | Valoració: 10

    Glòria,
    Primer de tot, vull posar èmfasi en què el poema és un homenatge a la influència de la mar en les obres dels grans i clàssics poetes que han vist, en ella, una font de saviesa extraordinàriament culta i noble.
    En aquest sentit, has optat per una obra d'un magnetisme innegable com la millor manera d'aconseguir-ho (mireu sinó els valuosos comentaris que em precedeixen). És a dir, mantenir la teva genuïna i absoluta harmonia amb un títol, introducció i fotografia, que confereixen a tot plegat una consistència natural i sorprenent.

    La teva invitació a reflexionar sobre l'etimologia del mot mediterrània només pot venir d'una persona que estimi profundament la mar i el significat de cada paraula.
    Ho trobo molt encertat i, a més a més, assoleixes el teu propòsit.

    La primera estrofa converteix la mar en l'element que ens aporta esperança i claredat. Enmig d'una nit que abraça als qui conreen els mots; malgrat ser fosc, Aquí (en un punt concret, de costa blava, en terra ferma) la mar és una remor suau comparable a un murmuri (d'una conversa per exemple).
    Però, compte, no apareix la paraula murmurar i, en canvi, tries un mot més salvador i aspriu: mormolar; que després clarifiques i enllaces deliciosament com un xiuxiueig.

    És evident, doncs, que les paraules de la mar, per més senzilles que siguin, tenen un valor excels, encara que només ens n'arribin algunes; però, sobretot, tenen un efecte prodigiós i encomiable: obrir el món.
    Més encara: obrir-nos al món i que aquest se'ns obri a nosaltres, és a dir entendre'l.
    La mar, de nou atresora la bellesa i la resposta enmig de la nit.

    Les dues grans estrofes centrals són una mostra de la força inspiradora que té el sol fet de contemplar la mar de nit.
    Un terreny on tots els sentiments maduren lluna rere lluna, amb natural noblesa superant els efectes del temps.

    Bona metàfora la de les llunes roges; que, còmplices de les barques pescadores (ara bressolant-se bellament enmig de la nit) recullen i acullen clarors (que veritablement sobre l'aigua semblen serps d'argent esmorteïdes, apaivagades, contingudes) esperant la vinguda del dia, del sol, de l'or i també de l'instant més preuat: l'alba.
    Tota una estrofa molt personal, si em permets, carregada de bellesa i sentiments.

    La mar ens abraça... i al mig, nosaltres, salvem alguns mots, que ens emportem a la nostra terra que tant ens sacseja amb un oneig impertorbable. Aquí redefineixes, ja definitivament, el concepte tradicional de mediterrània.

    Finalment busques la implicació del lector/a en tot el que ens has descrit, retornant, subtilment, al punt inicial.

    Ben segur, deixar-se seduir per aquestes paraules, és reconèixer algú que estima i sap estimar, no tan sols la mar que l'abraça sinó per un paisatge interior ben viu i que se'ns ofereix com una ofrena personal, entranyable i única.

    Petons Glòria!
    Has deixat la nit sense paraules, ara totes són teves.
    :- )

  • Embruix![Ofensiu]
    Maragda | 02-09-2005 | Valoració: 10

    Oh Lavínia quin poema!
    Efectivament la mar sembla posseïr una mena d'embruix que ens captiva amb un poder hipnòtic i a voltes penso que fins i tot fóra capaç d'engolir-nos fins a les profunditats.
    Només mirant-lo ja ens sentim aclaparats de lirisme. I en el teu poema es fa palès com t'ha degut embriagar el temps que hi has estat a prop.
    ...recollint clarors com serps d'argent esmorteïdes...
    Certament, les muses de la mar t'estimen Lavínia, per què t'han xiuxiuejat els mots més bells...
    Una forta abraçada!

    PD: La fotografia és preciosa!

  • brumari | 02-09-2005

    "quan tot és fosc i la mar mormola paraules inconnexes se t'obre el món".

    Déu meu, quantes vegades he tingut aquesta sensació!

    I quantes vegades he intentar envoltar de mots el mar!

    Tu ho has fet, i amb quanta bellesa!

    Molts petons

  • Llibre | 02-09-2005 | Valoració: 10

    Magnífic, Lavínia! Si aquest poema que ens regales forma part dels deures fets durant l'estiu: quanta poesia has estat capaç de captar al llarg de les vacances! Pagava la pena esperar la teva arribada.

    En els primers versos ens situes en un paratge marí nocturn, i d'aquest punt tan concret ens trasllades a la immensitat del món (se t'obre el món). Ens fas obrir els ulls a tot allò que ens envolta.

    Aleshores ens ofereixes una breu visió, descrita amb belles imatges (de totes, que m'han encantat, em quedo amb recollint clarors / com serps d'argent / esmorteïdes), del paisatge més proper. Aquell que tot just envolta la teva mirada nocturna de mar.

    Però els versos que segueixen a continuació són els que omplen de caliu el poema i li donen vida més enllà de les paraules.

    Però és l' impertorbable
    oneig que sacseja la mar
    i fa sortir les mans
    de vells poetes
    per agafar de la nit
    les paraules més sòlides
    com ofrena
    a l'aigua més noble
    i a la terra
    que se la mira;
    l'abraça i l'assossega
    amb la saviesa de les pedres
    d'antics temples.


    I ho veig! Aconsegueixes que capti aquestes mans de vells poetes en la seva tasca de recerca en plena nit, en la seva gosadia d'apropiar-se d'unes paraules nocturnes, les millors, les més sòlides, per oferir-les a la mar. I de nou, després d'aquest crescendo, ens retornes dolçament cap a la mar, cap a l'aigua més noble, aquesta vegada en perfecta comunió amb la terra, que l'abraça i l'assossega / amb la saviesa de les pedres / d'antics temples.

    Sí, Lavínia: a voltes tinc el privilegi de sentir les remors de la mar / i el xiuxiueig de les pedres. Per exemple ara: després de llegir aquest bell poema.

    Un petó,

    LLIBRE

  • Hola Lavínia![Ofensiu]
    ROSASP | 02-09-2005

    Mots que ens has fet arribar amb belles paraules, amb una percepció que ha anat més enllà de la mirada.
    I tant que sentim els mots com ens criden per ser escoltats, com acaronen màgicament la nostra part més humana i etèria.
    Aquest moviment continu i acaronador dels elements és una carícia que ens assossega.

    Llegint els teus versos portats del mar i de la contemplació pausada i profunda hem estat uns instants onades i pedres...

    P.S.- No saps com sento no poder-te conèixer en persona (als Bertrana de Girona), no sé perquè, però ja m'havia fet la idea i em feia tanta il·lusió.
    Segur que hi haurà una propera ocasió!

    Molts petons!

  • Excel.lent[Ofensiu]
    Sergi Yagüe Garcia | 01-09-2005 | Valoració: 10


    Una carícia als sentits.

    Felicitats, Lavínia!

    Sergi

  • Aquest estiu...[Ofensiu]
    Equinozio | 01-09-2005 | Valoració: 10

    ... de viatge he escoltat les remors dels mars i els xiuxiueig de les pedres, en una clariana de lluna... va ser màgnific.

    Aquesta estrofa:

    'Però és l' impertorbable
    oneig que sacseja la mar
    i fa sortir les mans
    de vells poetes
    per agafar de la nit
    les paraules més sòlides
    com ofrena
    a l'aigua més noble
    i a la terra
    que se la mira;
    l'abraça i l'assossega
    amb la saviesa de les pedres
    d'antics temples.
    '

    és la millor de totes, sobretot perque el mar forma part de mi i dels meus poemes. I quan la miro em brollen les paraules, els sentiments.

    Equinozio

Valoració mitja: 9.9