Maó

La una i mitja del migdia. La plaça, plena de gent, es movia al compàs marcat pels acords d'una banda en la qual predominaven les seccions de vent.
La música s'ha convertit en un element essencial d'aquestes festes. Segons em contaren, una vegada els cavalls, que casualment passaven pel davant del teatre on s'interpretava El postillón de la Rioja, es posaren a dansar i ara un fragment d'aquesta sarsuela s'ha convertit en la banda sonora del jaleo: una festa de cavalls, caixers (genets) i de tot un poble en perfecta harmonia que es rendeix al pas majestuós dels cavalls que s'enlairen botant davant un mar de mans que els acaricien per aconseguir el seu poder, la seva força.

Un nou genet entrava per un cap de la plaça, la gent es movia a onades obrint-li el pas marcant el deixant, com si el cavall fos la cresta de l'ona amb les dues potes davanteres aixecades acariciant el mar de gent que vibrava en perfecta comunió amb l'animal per anar a rompre davant els balcons de l'Ajuntament.

El sol cau amb intensitat i una olor entre dolça de la llimonada i àcida del gin (els dos ingredients de la poció màgica que amb molt d'encert anomenen pomada) per l'efecte de la calor i de la humitat flota a l'ambient i dóna a la plaça una atmosfera vaporosa que mescla tots els colors creant una estampa difuminada que ressalta la màgia dels cavalls. La gent balla, els més joves pugen a les carreguetes emulant els cavallers, formen caragols, ballen, riuen i festegen la seva entrada.

Mirar-li als ulls és una altra de les proves que s'ha de superar, per veure's reflectit al petit mirall en forma d'estrella de cinc puntes que duen penjat al cap. No hi ha por a la seva mirada, l'animal sap el respecte i fins i tot la veneració que es respira allà dins. Sap que és ell el vertader protagonista, la música sona al compàs marcat pel seu pas. Els carrers i la plaça de la Constitució per allà on va es cobreixen d'arena per facilitar-li el camí. És un animal d'una bellesa racial, de capa negra amb llarga crinera, noble, de sang calenta, sobri, resistent i a la volta enèrgic.

La seva esvelta i majestuosa figura per si sola és una estampa admirable però avui no és completa sense el seu genet, el caixer batlle, el caixer capellà, el caixer pagès o qualsevol dels més de cent caixers que hi participen i que el munten amb solemnitat i orgullosos de representar un dels símbols d'aquest poble.

Al final del jaleo cada un dels caixers recull una canya de mans de les autoritats com a merescut trofeu per participar a les festes.

Tot seguit, del balcó de l'Ajuntament contestant el clam popular "Volem vi! Volem vi! Volem vi!", es llencen infinitat de bótes de vi que es disputen els més joves per preparar les gargamelles i entonar el que s'ha convertit en l'himne de la ciutat de Maó: "Es Mahón", una cançó en castellà amb una lletra que dibuixa en forma quasi de caricatura d'aquesta ciutat fa més de cent anys.

Com a mostra, una de les estrofes:

"Es Mahón,
una ciudad hermosa y galante
tiene comodidades de una ciudad grande
hay comercios de gran importancia
juzgado de primera instancia
y una hermosa electricidad..."

La gent l'ha fet seva i les seves privilegiades gargamelles li donen la intensitat que la festa mereix. I per acabar, després de la festa dels cavalls i ja passades les cinc de la tarda la banda va interpretar la samba que va fer botar tothom a la plaça, que seguia plena de gent que no volia que allò s'acabàs.

Però la festa segueix i damunt les cinc i mitja de la tarda en Francesc i na Margarita, que varen fer d'esplèndids amfitrions, ens obsequiaren amb un fantàstic dinar amb especialitats menorquines rodejats d'una família encantadora i els seus amics. Això va tancar una jornada de festa memorable.

De tornada ja a Eivissa mentre em vénen al cap les imatges viscudes, pens en un poble orgullós del que és seu: els seus costums, les seves arrels, la seva identitat, el seu idioma, la preservació dels seus paratges -molts d'ells completament verges-, que ha sabut aprofitar la declaració de Reserva de la Biosfera per aconseguir blindar el seu territori, que ha desenvolupat indústries alternatives per aconseguir la sostenibilitat -paraula que els polítics utilitzen avui amb molta lleugeresa-, però per damunt cap altra virtut és un poble que camina de la mà, un poble que sap manifestar col·lectivament el seu goig i va fent el camí com els bons navegants, no per arribar mes de pressa al destí, sinó per gaudir del viatge. Quina enveja!